Ous de Pàsqua

Atacàrem des del tanc. Amagats per la foscor de la nit, havíem llençat una granada que va fer volar pels aires l’entrada d’aquella llar. Una fumarada va cobrir la casa, i de dins va sortir un home que corria desesperat aixecant una destral. Cridava embogit i es va llançar sobre el tanc. El capità va ordenar que no ens aturéssim. Els soldats que érem refugiats a l’interior varem notar un petit sotrac, com si aixaféssim un cuc; els meus companys van riure. No sé si és que a ells, com a mi, els feia tanta por el nostre capità i tot el que estàvem vivint o és que realment havien après a gaudir de la guerra.

Allà tancats vèiem el món a través de periscopis, com si fos un videojoc. Aleshores, tres dones que semblaven la mare, la dona i la filla d’aquell home, van intentar acostar-se al cadàver, que havia quedat estès a terra. Les tres van ser abatudes pels trets de la metralladora.

El que havia estat la part davantera de la masia solitària s’havia convertit en un forat ple de cadàvers. On hi havia d’haver estat l’entrada de la casa hi havia una nena petita i bruta, que tenia els globus dels ulls blancs com la llet.

Sortirem del tanc i ens acostàrem lentament, no fos que algú ens sorprengués. El capità apuntava la nena i aleshores, de les entranyes em va sortir un crit.

“Deixa-la!, no veus que és cega?”

Ell em va mirar amb tensió i després d’uns segons va baixar l’arma. Devia pensar que la menuda ja tenia prou amb lo seu i la va deixar estar.

Potser, a més de cega també era sorda i muda, perquè no xisclava ni res. Només s’estava allà quieta, al mig de les despulles de casa seva, mentre que nosaltres la regiràvem i fèiem el que volíem.

A l’interior de la casa, ens va sorprendre trobar una cuina amb tots els estris preparats per cuinar. Ens varem treure els cascos i començàrem a remenar els armaris, doncs estàvem afamats.

El capità va dirigir-se al pati del darrera. Hi havia una gallina que voleiava espantada a prop del graner. També va trobar, escampats pel terra, un grapat d’ous frescos, ben grossos i blancs. Amb un gest sec, el capità va escanyar la gallina i la va agafar per les potes. Després va guardar els ous al casc i ho va portar tot a la cuina.

Un soldat que havia estat maître es va posar a cuinar com un posseït. La llar de foc escalfava l’estofat mentre ens preparàvem per dinar. Una viscositat negra regalimava de l’olla. Es retorçava i formava estranys dibuixos sobre el ferro colat. Semblava tenir vida pròpia.

El capità va donar ordre de menjar i tots l’obeírem. Ens empassàvem el menjar amb molt de gust observant de lluny a la nena que cada cop semblava tenir els ulls més grossos. I és que era cert. Com a mínim un d’aquells globus blancs s’estava inflant a poc a poc. Davant dels nostres ulls incrèduls, la bola blanca va créixer, va ovalar-se i es va desbocar, fins que finalment va caure a terra en forma d’un ou blanc tal com si fos d’una gallina. Al rostre de la nena va quedar un forat negre com un pou sense fons.

I ja era massa tard. Vaig sentir un ofec que m’arrencava l’ànima, allò era inhumà. Vaig veure com els meus companys es retorçaven pel terra, amb els rostres desencaixats. La petita nena xisclava embogida dirigint una dansa d’ànimes que volaven fent cercles al mig de la cuina. I després la foscor més terrible.