Carta per la eternitat

Voldria poder creure que, des d'on ets, em veus per parlarte calladament de l'ahir, del meu avui de sempre.

Recordo encara com de preciòs era el cel aquella posta de sol tardoral, tenia un color roig, diferent, alegre, tebi. Mentres..., les últimes fulles cubrien el terra, donant-li aquell perciòs color daurat. L'aigua platejada del riu brillava, com si arroseguès perles sota el cel. Les poques roses que quedaven, lluien la seva màxima bellesa, mentrestant els ocells parlaven d'amor, pensant que era primavera.

Però de sobte, tot va canviar cruelment. El cel cambià de color, aviat cubrí la terra una freda carícia, en forma de diminutes gotes de pluja, mullant les roses, que es desmayaven tristament, intentant suspirar amb el teu últim suspir, sí! Havies mort! Fou tan gran el meu dolor, tan negre, que es trencà en el meu ser tot el més bell, per a entregar't-ho com una última carícia en un boig i trist petó, l'últim que podia oferir-te en aquesta vida.

Avui, després de tans anys, desde la teva mort, segueixo recordante, estimante.

M'és del tot impossible oblidarte.

Si puguès al menys veure't un cop més, entrar al jardí, tallant roses per la llar. Si tinguès seguretat de poder oferir-te una sola vegada més, ara en el meu present, un ram de les violetes que tant adoraves, per que les prenguessis amb un pasador sobre el teu pit...

Si les teves formoses i blanques mans puguessin acariciar, una sola vegada més, el meu front; si poguèssis veure el meu avui. Viure encara que fossin uns instants, per conèixer el meu present.

Per que un matí no pots despertar amb l'albada, entre la seva bellesa, roja i plena d'esperança?
Per que en besar les roses, no puc trobar la teva petjada? Per que? Per que?

Perduda allà dalt, en el recòndit infinit, any rera any, minut a minut, mentres jo deixava de ser nen, per convertir-me en home, recordante amb tendresa i amor.

Avui, al escriure aquesta carta per la eternitat, sé, estic convencut, que d'alguna manera la llegiràs, d'aquesta forma podràs comprovar que encara sense fills, vas deixar molt marcada la petjada del teu pas per la terra.

Fins la meva última hora, estimadíssima Aurora!