Carta oberta als meus alumnes

Un relat de: gaia1

Un cop posades les notes, els informes i requeriments burocràtics acabats, sempre sento la necessitat d'escriure una carta a tots els que, presumptament, han estat militant a les aules en el bàndol contrari al meu.
Ensenyar és el meu ofici. - Bé, ensenyar el que es diu ensenyar, ensenyo poc, però almenys intento despertar interès per aprendre- I deixeu-me que us digui que aquesta dèria m'ha provocat les sensacions més contradictòries: de vegades, quan he experimentat un atac d'optimisme, m'he arribat a creure que sóc una professional capaç d'ajudar els meus adolescents a entendre's i de fer-los fer un tast de diferents paisatges que hi ha en el seu horitzó i que sense ajuda els costaria descobrir; d'altres, quan el desànim guanya la batalla, m'he sentit com Sísif castigada a empènyer una enorme pedra fins al cim de la muntanya només amb la força dels meus braços i total per veure dia a dia com, per la inèrcia del seu propi pes o per les diverses forces de la societat, la roca torna a baixar, muntanya avall, fent miques tot el meu esforç i fent-me veure que mai no assoliria el meu objectiu. I és en moments com aquests quan em vull convertir en desertora del guix. Una feina, com veieu, que no fa durícies a les mans però, sovint, si que en pot fer a l'estat d'ànim.
Doncs bé, ja havia començat a redactar la carta oberta als meus alumnes, quan he decidit deixar-ho per més tard, he tancat l'ordinador, m'he repapat al sofà i, comandament a distancia en mà, he començat a fer zaping, res no ha aconseguit seduir-me i m'he quedat mig adormida al sofà.
Un malson ha poblat la meva migdiada. Trenta alumnes, armats amb trenta comandaments a distància, omplien la meva aula, s'ajeien a la cadira, els peus sobre la taula, uns menjant pipes, altres fent globus amb el seu xiclet.; tots amenaçant de fer zaping si el meu espectacle no els seduïa. No tenia ni música, ni imatges ni efectes especials; només, la meva veu. Malgrat les poques possibilitats d'èxit, començava la classe intentant de contestar una pregunta que considerava essencial: Què és per a mi educar?

Per un costat, permetre que els meus alumnes creixin intel·lectualment, prenguin decisions, s'equivoquin i aprenguin dels seus errors i, per l'altre, mostrar-los que hi ha moltes portes i finestres a través de les quals es poden guaitar diferents paisatges, per a que cada qual obri i tanqui les que vulgui i gaudeixi del paisatge que esculli.

Encara no havia acabat de respondre, quan s'ha sentit, hem de prendre apunts?, això entra a l'examen?, però què diu la pava? quin rotllo! Això no mola! No ens mengis el coco, tia! I, a partir d'aquí han començat a enviar-se notes, a pessigar-se, a barallar-se, a sonar mòbils, a mirar per la finestra... Ningú no estava sintonitzant el meu canal !!!
Els guionistes, m'han cridat a l'ordre i m'han fet veure que la resposta era massa abstracta i avorrida per a captar la franja d'edat a la qual anava dirigit el programa. El director m'ha dit que m'havia de reciclar si volia mantenir l'audiència i que havia d'esmerçar-me a adaptar els meus guions a un públic més heterogeni.
Ha estat en aquell moment, en despertar del meu trencason, encara no connectada del tot amb el mon dels desperts, quan m'ha rondat una angoixant pregunta: I si els meus alumnes venen a classe amb aquesta predisposició?
He provat d'imaginar l'espectacle de les meves classes des del sofà de casa meva, en actitud totalment passiva i esgrimint el comandament a distància amb la amenaça que a la mínima canviaria de canal o desconnectaria. Quin fracàs d'espectacle, el meu! I com si hagués trobat el cap del cabdell, he començat a estirar el fil i un reguitzell de preguntes i respostes s'han anat encadenant al meu interior. D'aquest batibull de després de la becaina, n'he intentat escriure una carta.

Carta oberta als meus alumnes

Estimats alumnes,
(Sí, estimats, perquè la feina d'ensenyar és un acte de solidaritat, d'estimació, de servei, no de lluïment personal. Com el qualificaríeu sinó l'acte d'intentar formar individus capaços de prescindir d'una quan aprenguin a caminar sols?
Sí, alumnes, no coleguis. Em considero demòcrata, però ser democràtic no vol dir acceptar que tots som iguals a l'escola. Es el mestre que sap el que l'alumne ignora qui ha de decidir què ha d'ensenyar i fer-li saber que val la pena l'esforç que costa aprendre-ho. L'alumne no sap què desconeix.)

Inicio la meva relació de greuges, que seran de molt segur una visió subjectiva i parcial del tema, amb l'esperança que s'hi afegeixi també la vostra i d'aquesta manera apropem positures i comencem a construir la cultura de l'ensenyament que creguem més idònia per al nostre centre i en el segle actual.
Primer. Jo no soc a l'altra part de la pantalla per a fer-vos un espectacle i, si no aconsegueixo seduir-vos, pugueu canviar de canal o desconnectar. Nosaltres, els professors, som aquí per intentar establir ponts de diàleg entre el saber d'ahir i el de demà: facilitar-vos la tasca d'entendre els encerts i els errors dels nostres avantpassats per no haver de començar novament de zero. I per això necessitem la vostra complicitat i la vostra participació. No podem donar-vos la "llibertat" de desconnectar.
Segon. Jo no sóc l'enemic. Sé que els alumnes veieu el professor com l'enemic: el representant de la llei dels adults. Els professors no som l'enemic; som l'autoritat, en el sentit de la persona que marca la disciplina que necessiteu per a créixer intel·lectualment. És clar que podeu argüir-me: això de créixer intel·lectualment es valora socialment?, dona diners?, prestigi? En les sèries de TV més populars i en tot l'imperi mediàtic, qui triomfa: l'alumne que treballa, s'esforça i posa els seus cinc sentits a aprendre o el que és un viu que copia, fa trampes, s'enfronta amb el professor?
Tercer. A mi tampoc m'agrada la disciplina repressiva. No se m'escapa que els alumnes teniu un radar que us permet discernir amb claredat quins professors es preocupen de veritat per vosaltres i sabeu copsar el punt feble de cada u de nosaltres amb molta clarividència. Us haureu adonat, doncs, que sóc molt curosa amb la disciplina educativa i no tant en la repressiva que no em queda més remei que aplicar perquè, si no ho fes, a la classe, s'imposaria la tirania del més fort sobre el més feble.
Quart. Jo també sóc d'aquest segle. Si ja sé que podeu argumentar que m'entesto a ensenyar-vos a parlar correctament, quan la societat us proveeix de revistes, programes de TV, xats, etc. amb un llenguatge totalment deformat; que viviu en constant contradicció perquè es professa una moral a l'escola i una altra fora; que potser la prudència i la modèstia que us ensenyem al centre escolar es converteix a la societat en covardia, falta de caràcter... però si el mestre no ofereix un model racional i adequat serà només la televisió, la cultura del carrer, etc. qui us donarà el model a seguir.
Cinquè. Sí, els alumnes també teniu drets. I deures!. Massa sovint ens feu sentir que els alumnes només teniu drets i no admeteu que la podeu errar. Equivocar-se no és el problema, aprendre d'aquestes equivocacions és manifestar el grau de maduresa que un va adquirint poc a poc. És clar que tampoc teniu gaires exemples mediàtics de polítics o herois en els diversos camps que tinguin la valentia d'admetre que s'han equivocat i, el que és més important, que demostrin aprendre dels seus errors.
Sisè. Jo també penso que l'escola ha de crear ciutadans amb actituds èticament valuoses, però ha d'implicar -a més de professors i alumnes- a pares, comunitat educativa i altres institucions; perquè si teniu pocs referents en el marc familiar i busqueu els models per a obrir-vos a la vida a l'àmbit de l'escola, això complicarà les relacions en el si de la comunitat escolar.
Setè. Potser no he entès prou bé que cadascú de vosaltres és un món diferent, que no treballo amb un material mal·leable al qual se'l pot anar polint sense trobar-hi cap resistència, però sé que aprendre és sempre un esforç i que a l'escola no et volem ensenyar a consumir cultura sinó a assimilar-la i això implica una actitud activa.
Vuitè. Jo també pateixo el desencís de la classe docent, em faig preguntes i esgrimeixo arguments unidireccionals que només serveixen com a teràpia passatgera però que no faciliten el diàleg entre els diferents estaments. Potser caldria que tothom en el si de la comunitat educativa s'atrevís a expressar en veu alta com se sent. Potser hem d'aconseguir entre tots instaurar una cultura de l'educació i trobar les eines més eficaces per a viure una empatia a les aules.
Novè. Els professors som esglaons sense nom en l'escala que va del saber d'ahir a l'invent del demà. Possiblement no guanyaré cap premi, però em sentiria recompensada si darrere d'algun invent del demà hi hagués la meva petita col·laboració.
Desè. Tots els meus greuges desemboquen en una conclusió final: hem de fer cistells amb el vímet que tenim. Els professors hem de conèixer el material i fer-ne els cistells més bonics possibles; els alumnes han de voler esdevenir el cistell més valuós sense posar-hi massa resistència. Els pares i la societat han de reconèixer i d'aplaudir aquesta tasca i ajudar a convertir el material més precari en el cistell més ben fet
Altrament, reproduirem la història de Penèlope: el que teixeix l'escola, ho desfarà per la nit, la societat, i així no hi ha qui avanci.
Cal que tots ens hi posem per a que el carro de la societat vagi avançant i que tothom es pregunti si mena el carro, si l'ajuda a avançar, si no hi participa - el pecat d'omissió és un dels més greus- o si, a més, hi posa pals a les rodes.


Comentaris

  • ambelma, gràcies! contrapunt interessant[Ofensiu]
    gaia1 | 13-03-2010

    Gràcies
    Jo crec, com tu, que tothom té una gràcia i que cal potenciar-la.
    Una persona sense autoestima no és ningú. Cal que tothom es miri al mirall i es reconegui. Si l'escola aconsegueix que algú marxi sense saber per a què serveix és que té un fracàs no escolar sinó de principis: tothom té el seu què, serveix, i potser no saps com, per alguna cosa valuosa. Ara, pretendre que algú estudiï el teorema de.. o la teoria de... o els ossos del ser humà ( cosa que a mi potser em sembla indispensable...) no sempre és el dictamen millor.
    No et defineixis en negatiu mai, tu vols i segur que podràs aconseguir el que et proposis, tens fusta per a autocensurar-te cosa que no tothom té i sobretot per discernir entre l'objector escolar, el profe passota i el vano que hi ha entre els bons professionals i els que no ho son tant.

    Una abraçada empàtica
    Gaia1

  • les dificultats...[Ofensiu]
    ambelma | 13-03-2010 | Valoració: 10

    Fa un any vaig tenir l'oportunitat de conèixer breument que l'altre costat de l'educació, vaig passar de ser alumna a ser professora de pràctiques del CAP, al llarg de dos mesos on vaig ser fer de professora d'història i socials de segon de ESO.


    L'experiència hem va servir per veure que soc massa dèbil per dedicar-me assolint els objectius que has de complir i els que tu mateixa el poses. El professor me va cedir la classe i vaig donar tota una unitat didàctica, amb la sort de que la vaig poder triar entre les que els quedaven per finalitzar el curs.

    Respecte als aprenentatges que vaig tenir, vaig analitzar tant als professors com als alumnes i a mi mateixa, van ser molt importants i m'han quedat gravats a la ment.
    Al llegir el teu relat, m'has fet ressorgir algunes de les reflexions.

    El que mes me va sobtar va ser el fet de l'existència d'alumnes anomenats objectors educatius, una gent que està allà obligada i per tant amb una actitud molt negativa i totalment tancada al diàleg i la participació a l'aula. I uns professors que havien decidit ignorar-los o anar expulsant-los fins el dia del seu cumple en fer 16 anys.


    A partir d'aquí i de la desmotivació generalitzada dels alumnes de la classe i el que és pitjor adolescents amb una baixisisima autoestima. Vaig decidir, ja que tenia total llibertat reinventar-me els continguts i la metodologia, aplicant coses que faig servir en la meva feina.

    Havia d'explicar l'economia, els sectors productius i el mercat de treball, i en aquest cas va ser fàcil transformar la matèria en exercicis pràctics. A la primera classe vaig portar un video, fet d'entrevistes a persones de totes les edats que parlaven de la situació econòmica d'una comarca de Catalunya, els vaig posar en grup i els vaig demanar que m'escrigueren en targetes els problemes que explicaven les persones del vídeo, tenien 5 minuts per fer-ho.
    Després els vaig fer sortir en grup i explicar a la classe el que havien apuntat, jo enganxava els problemes en un calaix concret que representaven els sectors productius. Un cop finalitzada l'exposició teníem un anàlisi dels sectors productius, per exemple al sector primari hi ha molta gent gran sense relleu, tenen poques ajudes per les explotacions ramaderes i agrícoles. ...

    Quan vàrem arribar al mercat de treball els vaig fer buscar el seu primer treball, vaig fer que preguntaren els horaris, els salaris, una còpia del tipus de contracte, i que prepararen u n power.point per explicar a la resta de companys que havien trobat a més de respondre a unes preguntes com per exemple que farien si els despatxessin de la feina sense motiu, per treballar els temes relacionats amb els sindicats, o quines eren les seves possibilitats de trobar el treball que volien segons volguessin continuar estudiant o deixar-ho al finalitzar la ESO.

    Vaig fer moltes altres coses, sols donava teoria a partir dels seus exercicis durant 10 o 15 minuts, molts dels treballs eren en grup i depenent del seu comportament els grups els feia jo o ells. També vam fer un mural d'autoavaluació dels exercicis, del seu comportament individual i del seu comportament de grup classe respecte a diferents actituds com el respecte, la participació, l'esforç, .... que s'omplia cada dia al finalitzar la classe.

    Els resultats no van estar malament, vaig aconseguir la motivació de tots els alumnes, cadascú va treballar segons les seves capacitats i van haver de demanar ajuda als pares per alguns temes. Els vaig fer un examen, ja que era obligatori i la sorpresa del professor va ser que molts dels que suspenien habitualment havien captat i absorbit molts més coneixements. També vàrem comprovar que expressaven més opinions, encara que es fessin algun embolic amb alguns temes com els sindicats i patronal o els canvis que havia provocat l'entrada de les dones al mercat de treball.

    Ara bé reconec que me vaig cansar molt i molt, i que mantenir aquest nivell és molt difícil i que depenent dels temes que els hem d'explicar a mi no se m'acut el com fer el cistell més atractiu. Però que és molt i molt gratificant veure com milloren les relacions dins el grup classe, com gaudeixen d'un aprenentatge i com veuen que són capaços d'aprendre i el que és més important per ells d'aprovar una assignatura que pensaven que era impossible, els dona un subidon d'autoestima que els fa estar menys irritables.

    Bueno, que m'he esplaiat molt i molt amb aquest comentari, que penso que la majoria de docents són unes persones molt compromeses amb la societat i amb formar persones per a la vida real, que és un dels treballs més difícils i que demanen tota l'energia i molta innovació, que no vol dir més noves tecnologies. A més de que seria molt important rebre un suport i recolzament psicològic perquè és molt dur treballar amb persones que estan allà obligades.

    M'hagués agradat llegir la teva carta sent alumna, aquestes coses tot i ser una alumna un poc mediocre en quant a treure bones notes, m'emocionaven molt i fins i tot ara m'arrecorde d'alguns professors en especial un de literatura catalana que sortejava llibres a classe i que me va fer tenir afició per escriure i per llegir.

    Una abraçada.

  • gràcies núria![Ofensiu]
    gaia1 | 13-03-2010

    Gràcies Núria pel teu comentari. Si ets docent, segur que has copsat el relat i el que s'hi amaga entre bastidors. El que m'agradaria de debó és aconseguir que aquesta carta fes obrir un debat des de la bona fe i ganes de veure què s'amaga en el fracàs escolar, en el desencís docent, en la poca valoració de l'escola per part de la societat, en el paper de la TV en la des-educació, en els exemples de polítics que com a resposta fan gests poc edificants o diuen paraulotes o simplement s'atropellen a l'hora de parlar... però em temo que tornaríem als tòpics de sempre: les vacances, la poca formació dels docents, on anirem a parar amb aquesta jovenalla que no respecta ningú...
    Ningú no té la culpa de res, qui ho fa malament sempre són els altres.
    una abraçada amb empatia
    gaia1

  • L'encís lector[Ofensiu]
    nuriagau | 13-03-2010 | Valoració: 10

    Has aconseguit una molt bona reflexió del món docents amb una estructura narrativa original i un coherent discurs argumentatiu.

    Jo també considero que el desencís docent el senten aquells mestres que cerquen quelcom més de l'ensenyament del que aconsegueixen, aquells professors que no consideren que allò que li manen fer sigui efectiu, aquells que contínuament es qüestionen la seva feina, aquells que se senten docents de veritat...

    Comparteixo els deu punts de la carta i m'ha agradat el símil de Penèlope, l'he trobat molt il·lustratiu.

    Celebro trobar una altra docent dins d'aquest web!

    Núria

  • Gràcies Katya[Ofensiu]
    gaia1 | 07-03-2010

    Gràcies pel comentari. Certament conec i estimo l'ensenyament; és precisament per això que pateixo el desencís docent. A les tribus més primitives ja ho sabien que calia que tothom hi posés el seu granet d'arena i tots se'n sentien responsables. Ara el que s'ensenya a classe i el que els serveix per divertir-se poc té en comú i els valors que imperen estan en contradicció amb els que volem inculcar.

  • Fantàstic[Ofensiu]
    katya | 07-03-2010 | Valoració: 10

    Aquest relat domés ho pot escriure una persona que està lligada d'una o altra manera en l'ambit educatiu, que coneix de primeríssima mà les dificultats socials per porer dur a terme una bona tasca;les frustracions, els moments eufòrics i els moments baixos els quals de cada vegada es fan més corrents...
    La societat actual és un làstre molt pesant, hi ha tant que va en contra d'una sana educació, com tu bé dius; les famílies, que són tan importants, tenen una mancansa de consciència.
    Bé crec que ho has expresat molt bé no li ha faltat de res a aquesta carta.
    Encantada d'haver-te descobert t'envio una forta abraçada des de Mallorca.

    Katya

Valoració mitja: 10