una estranya intoxicació mata la família Castells

Un relat de: gaia1

Eren de terra endins, però en el món ideal dels seus somnis el mar hi era sempre present. Potser per això van llogar la caseta vora el mar . Aquell diumenge el sol regalava generós llum i calor. El blau del cel, net com mai, competia a ser més blau que l'aigua de mar. A l'aire, mil indicis auguraven que aquell havia de ser un dia especial a la història de la seva família. La senyora castells començà a planxar. Els quatre havien de vestir-se amb la roba de les grans ocasions. Quantes vegades una bona disfressa t'ajuda a fer coses que amb el vestit de cada dia no series capaç de dur a terme!- va pensar la dona.
Mentre donava la camisa planxada al seu home, no pogué reprimir una espurna de satisfacció a la seva mirada. Quin goig que feia! Però tot estava preparat per concloure la història d'amor que iniciaren feia deu anys.
Vestí el nen i la nena. Tot botonant-los va pensar que tenir criatures era una manera generosa d'estimar. Recordà que quan li va néixer el primer fill va descobrir de debò la realitat amb tota la seva nuesa, sense maquillar. Quan es van casar, bufaven vents d'optimisme a casa seva, eren altres temps, tot estava curull de projectes de futur.. La vida a poc a poc va anar omplint-ho tot de mediocritat, de pobresa, de desenganys.
Ha mirat per darrera vegada el mar. Ell sí que representava l'essència de la seva vida: el flux de les ones portaven "el voldria"; el reflux, "el que era". La seva existència havia estat un constant xoc entre el que desitjaven i el que la vida els oferia: un flux ideal, un reflux, real.
El dia que van decidir viure d'esquena al mar, lluny de l'amplitud que dona un horitzó blau, van tastar per primer cop el gust de la decepció. Finalment ho havien entès: s'havia de menjar i van sucumbir al camí fàcil. Ara, per fi, les ones perseguides i les ones trobades eren la mateixa cosa, perquè no hi havia mar somiat.
Amb un gest característic seu, la senyora Castells, s'ha tirat el cabell enrera, com foragitant els pensaments: avui era un dia especial, no hi havia lloc per la melangia. Parlà als seus fills d'un viatge a terres llunyanes, a un país on no es parlava ni de fam, ni de violència, on no hi havia pares sense feina,on tots els nens tenien el que els feia falta. Allí tornarien a començar!
Hi ha hagut un moment en el que de poc les llàgrimes la traeixen. Ha estat quan el Manel, el fill gran, li ha preguntat : i les mares estan contentes en aquest país?
Però en el mar de la seva decisió el flux s'ha imposat al reflux i ha continuat amb la seva tasca de fer que aquell dia trenqués la sordidesa de la seva vida familiar.
Ha posat les tovalles més bones. Una espelma i un gerro amb flors. Contents com si s'haguessin alliberat d'un jou pesat, han començat menjar i els quatre a la vegada han sentit una fiblada al coll i amb un somrís als llavis s'han adormit plàcidament.
Sota el gerro de flors, una nota no gaire clara deia: Som de terra endins, però en el món ideal dels nostres somnis el mar sempre hi era present. Hem conegut el mar, però no el que havíem somiat: cercàvem un món millor per als nostres fills i no hem estat capaços de trobar el camí.

L'endemà tres ratlles escrites en un racó d'un diari local els immortalitzava dient: "quatre membres de la família Castells han trobat la mort per causes que encara no han estat aclarides. La primera hipòtesi apunta, amb tota probabilitat, cap a una intoxicació per l'ingestió d'una herba verinosa.


Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer