carnestoltes

En aquella casa decent i raonablement estructurada, carnestoltes havia estat sempre un temps de bonhor i concòrdia. Panellets, castanyes, matins freds de bufanda i futbol, nits càlides de caldo i peücs. La mare a la plaça i el pare al taller. Barcelona, la de sempre, la que es mor. Però aquell any va ser diferent, i val molt la pena explicar les coses que són diferents. Cinc cèntims. Un dimarts al vespre, quan el nen va obrir la boca a l´hora de sopar - verdura i mandonguilles-. No volia posar-se la disfressa de cowboy, de fet, no volia disfressar-se en absolut. Ho va dir així mateix, amb un cert orgull altiu. No vull posar-me la disfressa de cowboy, de fet, no vull disfressar-me en absolut. Ningú va preguntar, només un dringar de coberts i el soroll de la nevera. Quina delirant declaració d´intencións, i quines paraules, no es volia disfressar. Sopaven verdura, i després mandonguilles. No es volia disfressar. Alguna cosa diferent havia corromput la normalitat d´ aquell habitacle - per això ho explico-. Als nens se-l´s disfressa. S´agafen, se-l´s dona la volta, se-l´s prenen les mides, se-l´s entafora una còfia de la creu roja i se-l´s dona un cop al cul amb la simplicitat pròpia d´allò que és, d´allò que ha de ser, de la vida llisa i mai diferent. El nen no volia ser un cowboy, no volia ser res, feia glops curts a la gasosa. El pare no consentiria mariconetes, ja se li passaria, se l´hauria de forçar i seria molt aviat - primer les mandonguilles -. El nen pessigant el tovalló, els ulls fixament al setrill. A dintre una guerra, la tempesta. Com manifestar tot allò, aquell neguit mastegat i dèbil. Dilluns, dimarts, dimecres, dijous, divendres, dissabte, diumenge. En algún lloc hi tenia un lloc, n´estava segur, però no volia disfresses, no es fotria el maleït barret aquell.