Carícia d'àngel

Mirava els peixos, sinuosos i silents com es movien dins l'acuari de la saleta. M'agraden molt els peixos. Em relaxen i em deixen concentrar quan treballo. Quan he arribat al migdia he corregut a donar-los menjar, com cada dia. Però avui he obert el pot amb rapidesa, sense dubtar ni un moment, l'esma contrastava amb el neguit que m'omplia.
Quan he alçat el cap, he vist la meva cara reflectida al vidre de la finestra que hi ha al costat de l'aquari i m'he aturat davant la imatge de la dona que hi veia. Tenia la cara destensada, somrient. La cara d'aquesta dona, no semblava la meva cara.
Als llavis s'hi dibuixava un somriure vague, misteriós.
Si hagués preguntat al mirall què li passava en aquella dona, estic segura que no hauria sabut què respondre. Però jo, la Rita, la Rita de ca l'Ametller sí. Sabia què era allò que m'havia tornat, ni que fos per segons, minuts, hores… un somriure permanent als llavis.
Ja feia sis dies amb les seves hores, cent trenta-set hores i mitja, vuit mil dos-cents cinquanta minuts, quatres-cents cinquanta-mil segons, de pessigolleig a l'estómac. La vida, per unes hores, s'havia accelerat, havia pres un sentit diferent. I em preguntava per què havia passat? I em preguntava per què ho havia fet, ell? Quin sentiment, quina inquietud, què l'havia impulsat a apropar-se'm.
I vaig tancar els ulls. I com si el mirall premiés la foscor, veia la seva cara. I vaig fer l'esforç de reseguir el moment, l'instant en què el vent va tapar-me la cara amb els cabells, els segons que vaig sentir l'escalfor de la seva mà damunt la meva cara i la seva veu dèbil i tremolosa prop i lluny alhora. Era una moixaina. Una carícia robada a l'atzar. La carícia més dolça, més càlida que he rebut mai. I em pregunto, era només una moixaina? Què em va voler dir? Per què no vaig respondre? Per què se'm va paral·litzar la mà, el cor i l'ànima? M'havia acaronat un àngel.