Capítol 3 - Carronya

-Heu portat els diners. -Diu Demetrio sense aixecar el cap mentre jo m'asseia al cantó de l'Enric, com si esperéssim que el mestre ens expliqués la lliçó diària de ciències naturals, preparat per calmar el meu desig de morbositat. L'Enric es va posar la ma dins la butxaca buscant un sobre, li entrega, clarament és un sobre que ha substret de l'oficina, ja que s'observa sense dificultats el logotip de la secció de màrqueting.
En Demetrio actualment treballava com a botxí per una banda de romanesos, els seus encàrrecs solien ser petits camells i prostitutes, res suficientment important per sortir a la premsa, ni tant sols en la local. - Aquesta setmana he tingut dues feines...- comentava en Demetrio - Apa doncs explica que els-hi vas fer? On? Va vinga detalls vull detalls!- li deia l'Enric excitat observant-lo amb una mirada viciosa. Jo també estava aspectant, esperant saber la historia d'en Demetrio. Em fregava les mans compulsivament, esperant saber qui havia estat la víctima i com havia mort, si havia sigut violent o el rutinari tret al cap, si havia patit o la seva mort havia ocorregut ipso facto..., per cert necessitava tornar a fer-me la manicura a l'esteticient de la Judit.
-Eren un parell de putes que feia dos mesos que no pagaven...- començà la història en Demetrio. - Buah! Aquestes devien pillar fort nanu jajaja... em diu l'Enric mentre em donava cops amb el colze a les costelles. -els fills de puta de l'est volien quelcom especial, que donés exemple...- comentava en Demetrio entre glops de cervesa i calades al seu cigarret de tabac negre. -me les van portar en una sala amb dues trones de fusta...- -més detalls Demetrio, més detalls! Com era la sala? Llueix-te una mica- cridava l'Enric que semblava que donava bots del sofà de pell marró. -la sala era... grisa... molt grisa... massa grisa...- Demetrio va baixar el cap i es gratà el front, era evident que no n'estava gens orgullós de la seva feina, havia vist un dels costats més crus de la vida i feia molt de temps que dormia amb ell al cantó del llit. -lis vaig clavar les mans i els peus a les cadires amb uns claus- i cridaven gaire? Brollava sang?- Pregunta l'Enric que lluïa un somriure d'orella a orella. En Demetrio va aixecar el cap se'l va mirar- Tot el que pot cridar una puta que li claven les mans i els peus a una cadira...- -Després d'apallissar-les durant... mitja hora o una hora... no me'n recordo bé lis vaig col·locar una petita bomba dins el cony, les varem deixar en una cantonada amb les altres putes i...- en Demetrio es refresca el front passant-s'hi la cervesa -i...?- pregunta l'Enric -... i quan s'acosten totes les putes a intentar ajudar-les faig explotar les bombes... -Jajajajaja aquestes dilatacions ni en Rocco les aconsegueix jajajaja- Exclamà L'Enric mentre reia -Però continua, continua van morir a l'acte? O que? Va forta un pet gros allò nanu?- Li pregunta l'Enric a en Demetrio mentre es fregava la cara em les mans compulsivament. -Si van morir...- En Demetrio s'aixeca lentament, es guarda el paquet de tabac a la butxaca interior de l'americana, rebufa i ens comenta que se n'ha de anar. Segueixo amb la mirada com en Demetrio surt del reservat que ocupàvem al Johnny Black i s'esmuny per la porta principal; cada dia que el citàvem se'l veia més cansat, amb menys èmfasi en explicar el que li pagàvem per explicar era com si s'intentés amagar mentre ens ho relatava, després de tant de temps dins el món de les màfies ara es sentia enterbolit, fosc i encadenat a tothom que havia matat.
-No et queixaràs nanu de la sessió d'avui jajaja, dues putes clavades a una cadira i amb el cony rebentat,... però ben rebentat jajajaja- Em deia l'Enric quan trobava temps per parlar entre rialla i rialla. Em vaig mirar el Tag Heuer i comprovo que eren les 23:10 -Me'n vaig,... a veure si encara puc trobar la Judit desperta... -Vas néixer calçasses i moriràs calçasses... bueno tu t'ho perds havia quedat amb unes amigues a les 00:00 al Vòrtex.- em provocava l'Enric. M'aixeco li toco l'esquena i enfilo el camí cap a la sortida.
Mentre tornava al meu cau, assegut còmodament en el meu Audi TT Roadster, meditava en per què no havia dit res en tota la trobada amb en Demetrio, per què només podia pensar de la Judit, per què no m'excitaven les històries d'en Demetrio com abans... M'havia enamorat? Era un sentiment que no havia sentit mai, em sentia feble, vulnerable i molt dèbil. Potser estava malalt? Però si estava malalt per què només podia pensar en ella. Era com si visqués eternament dins una cançó de Micheal Bolton i això em posava de molta mala llet. Mentre continuava cavil·lant sobre el meu estat anímic i emocional em dono compte que ja tinc el cotxe aparcat al pàrking privat del meu edifici. Apago el reproductor de cd's i deixo a Josh Homme dos versos d'acabar la cançó. Pujo a l'ascensor i em fumo una cigarreta durant el trajecte, per què no deixen fumar dins els ascensors si és el lloc on més ganes tens de fumar? Entro dins el meu pis de 200 m2, en una zona benestant de la ciutat. Només d'entrar dins ja veig al fons la televisió encesa i una silueta estirada al sofà, no ha sentit el soroll de la porta o sigui que dedueixo que esta dormint. M'apropo silenciosament a ella, esta vestida amb el camisó de seda de to cru que li vaig regalar fa tres mesos, es troba en posició fetal amb les mans plegades sota el cap. La contemplava des de darrera el sofà, allà estava jo dret amb les mans a la butxaca, intentant trobar explicació a com aquella persona estirada en el sofà em podia tenir tant ben dominat, controlat, subjectat a la seva voluntat. Però potser ella si que m'estimava, potser també es sentia com jo, o potser ella m'estimava i era feliç. No tenia por al que li estava passant, potser només intentava disfrutar el moment dolç que vivia. Quan més hi pensava més hipòtesis trobava a la nostra situació i més complicat ho trobava tot. Per què no podia ser simple com ella i sentir-me feliç?
-ja has arribat? Com ha anat la reunió? Mmmm... m'he quedat adormida...
-avorridíssima com sempre. Te trobat a faltar- li xiuxiuejo a l'orella mentre li aparto els seus cabells rossos i suaus de la cara i li acarono la galta.
-Mmmm...- em contesta ella i em correspon amb un petó.
Dono la volta al sofà i l'agafo en braços per portar-la al llit. Ella es repenja i m'envolta el coll amb els seus braços prims. La porto cap al llit intentant esquivar el cendrer i l'ampolla de Snapple que es troben en la meva trajectòria. La deso lentament sobre el matalàs i em començo a despullar per introduir-me també dins el llit i oblidar aquest dia el més aviat possible. Apago la llum, plego un braç darrera del meu cap, quan la Judit s'acosta a mi, em posa la mà sobre el pit, acomoda el seu cap sobre el meu pit i començo a notar com les llàgrimes li rellisquen de la galta i arriben als meus pectorals.
-Sé que encara no m'has perdonat... i que t'he fet molt de mal... perdona'm tu suplico, ets la persona més important de la meva vida.
No se per què però em sentia fatal, em sentia responsable de les seves llàgrimes, de que ella també ho estigués passant malament, que no es sentís còmode, tranquil·la, feliç. Retiro el braç lentament de sota el meu cap començo a acariciar-li la melena rossa.
No vaig tenir valor de dir-li el que ella necessitava, dir-li que jo l'estimava i pal·liar el seu dolor. Per què havia de dir allò, si tots dos ho sabíem, per què tenia que reobrir ferides? Es va passar la nit plorant i jo sense forces per dir res.