Capítol 2 - L'Ocàs del cap de la manada

-Te estat observant durant els ultims tres mesos, la teva feina al cap de la secció de comptabilitat ha estat correcta i m'atreviria a dir que molt positiva per l'empresa- jo assentia intentant mostrar algun gest d'interès i satisfacció, però crec que amb no gaire éxit. Em mirava en Martí incredulament, esperant qualsevol cosa, desde un acomiadament a una invitació privada a una de les seves "festetes", si et citava al seu despatx el més normal era haver d'aguantar estoicament una dura bronca o rebre un encàrrec per un estudi pesadíssim que havia d'estar a la seva taula pel matí següent. -Un aspecte que valoro per damunt de molts altres és la conseqüència en els actes, una persona conseqüent és més propensa a tenir una dosi més alta de responsabilitat- m'elogiava Martí mentre jo intentava recordar si m'havia esnifat alguna ralla en les últimes hores ja que trobava aquella situació totalment surrealista. - El mes que ve dimitire del meu càrrec i he invertit massa temps de la meva vida en aquesta empresa perqué acabi a les mans d'un dels quatre llepaculs que només saben donar-me la raó i careixen d'iniciativa i opinió própia. He pensat en tu com a substitut meu.- això ja es exagerat, jo com a director adjunt! Se m'havien esgotat les ungles per mossegar, em sembla que m'havia arrencat algun tros de pell i tot. - Tens dues setmanes per meditar la proposta, encara que em sembla que no necessites un interval de temps tant prolongat, jo en el teu lloc ho acceptaria sense pensar-m'ho dues vegades, però son normes burocràtiques de l'empresa. Aquesta conversació no pot sortir d'aquest despatx, d'aquí 15 dies et tornaré a convocar i m'has de donar la teva resposta, desitjo que sigui positiva, continua així i no em decepcionis. La reunió ha acabat. Va concloure i aixecant-se allargà la mà per despedir-me. - Agraeixo molt la seva confiança i valoro el seu criteri. Li vaig comunicar mentre li estrenyia la mà i intentant mostrar que la seva decisió no em sorprenia i que n'estava profundament agraït vaig sortir del despatx.
Mentre em dirigia novament al meu despatx una mirada inquisidora es creuà en la meva trajectòria, en Lluís, un dels aduladors de Martí, que es trobava esbroncant un dels seus subaltenrs. Apoyat altívament en la paret i amb la mà esquerra dins la butxaca desbordava superioritat li agradava que els seus empleats es dirigeixin a ell com a senyor Lloveres, tot i que també li encantaven les nenes menors de 15 anys. Devia sospitar quelcom, ja que no era gaire habitual tenir una reunió a soles amb en Martí i menys quan no estàvem en època de balanços. Em vaig limitar a fer veure que no el veia i simulant que em mirava les ungles vaig arribar a l'ascensor per baixar les dues plantes que separaven el departament de comptabilitat del de direcció. Algú li tindria que comentar que una corbata vermella no combina amb una americana a quadres negres i verds.
L'Enric va entrar al meu despatx retocant-se el serrell -Ja pots cancel·lar el que fagis aquesta nit, tenim plans nanu. -Però no estaves pels terres tu? A més a més he quedat amb la Judit al Samarcanda a les 20:30. - Em pensava que ja ho havies deixat amb aquella puta. - Ei no et passis. Li vaig replicar. -Osti nanu ets increïble, te la fot amb un perdedor posa-multes de merda i tu encara em demanes que no li digui el que és, una puta menja polles de merda. -Té dit que no et passis, i si has vingut a dir-li puta a la meva xicota ja ten pots anar. -Ok nanu ja paro, però anul·la els plans que avui té lliure i hem d'aprofitar. -en Demetrio te lliure? Ara truco i m'encarrego de cancel·lar-ho tot, encara que em costarà un merder tornar a aconseguir una reserva al Samarcanda... -Tu nanu quedem a les 22:00 al Johnny Black, vinga fins després. L'Enric s'en va anar lentament posant-se els auriculars del seu iPod de última generació escoltant In the city de The Jam.
-Ei que tal nena?
-m'alegro, has rebut els tulipans?.
-si ja ho se que son les teves preferides, per això les he encarregat. M'ha sorgit un problema a l'oficina i avui arribaré molt tard a casa.
-si ja ho se que havíem d'anar a sopar però es que no puc...
-a mi també em sap greu tresor...
-no m'esperis desperta no se a quina hora arribaré.
-si,... jo també et trobaré a faltar aquesta nit...
-jo també t'estimo, fins després amor.
Acabava d'obrir la porta del Johnny Black i em vaig dirigir cap al 2n reservat, on ens solíem reunir amb en Demetrio. En Demetrio era un home de uns 50 anys amb una expressió amarga i amb uns ulls enfonsats dins les cònques apagats i cansats, calb amb dues cicatrius a la cara, una a la galta dreta i l'altre en el front, mesurava uns 165 cm, vestia sempre un jersei marró, una jaqueta negra de pana i apedaçada pels colzes i uns pantalons grisos tot comprat de rebaixes al Zara. Un personatge de tant baix status social no seria mai acceptat al meu cercle d'amistats, seria ridiculitzat i expulsat ipso facto. Però en Demetrio era un cas totalment apart, era la seva professió la que ens atreia i la que provocava que quan podia sortir per la nit el raptéssim perquè ens expliqués detalls sobre la seva feina, suposo que era morbo o potser un desequilibrament mental, però l'Enric i jo ens sentíem terriblement excitats i emocionats després de cada reunió. En Demetrio era botxí.