Capítol 1 - Reunió de llops

Un relat de: Aldegar

La mirada se m'anava desenfocant mentre la reunió s'anava allargant indefinidament, el reflexa que el sol produïa en la taula el·lipsoïdal de fusta de caoba color gris cendra m'incordiava, alhora que em mantenia despert i amb una posició suficientment adequada per passar desapercebut. El cap de finances Carles Torres, es trobava dret a una punta de la taula, comentant l'estudi sobre les possibles fusions que l'empresa podria adoptar per augmentar els beneficis un mínim d'un 10% anuals. La veu ja li començava a tremolar i en els seus ulls es discernia un respecte, potser terror, davant la mirada profunda i escrutadora que l'observava des del pol oposat de la taula, el director adjunt Jorge Martí. Martí tenia uns 50 anys i era famós en el món empreserial de la ciutat per contenir concentrada una quantitat ingent de talent borsari i adicció sexual, als 50 anys ser director adjunt d'una multinacional que factura 700.000 milions d'euros l'any no és gens fàcil, ni tampoc haver estat recluit, sense èxit, en 6 clíniques diferents degut a la seva "gran quantitat d'amor que té per repartir". Martí jugava amb una ploma que sostenia amb la mà dreta per sobre el seu cap i oferia una expressió desafiant i prepotent, totalment acord amb la seva personalitat, vestia un conjunt Armani blau marí amb camisa Thomas Burberry blanca i una corbata a ratlles diagonals blaves i verdes.
Torres va acabar súbitament l'exposició i els quatre trepes, ascendits a caps de secció degut al desgastament que les seves llengües havien patit al tenir tant de temps el cul de Martí enganxat, es giraren a observar qualsevol detall de gesticulació o moviment corporal de Martí per imitar-lo o per aconseguir esbrinar la seva opinió i poder estar d'acord amb ell. Martí restà impassible. Vaig aixecar el cap de la taula i davant meu es trobava l'Enric que encara tenia una expressió més deplorable que jo, la nit anterior va esnifar i beure massa i encara no s'havia recuperat, conseqüéncies de sortir amb mi per la nit. Li vaig oferir un somriure de complicitat, ell me'l va tornar i es va senyalar el vestit que lluïa insinuant que el seu Galiano li donava mil voltes al meu Versace. L'Enric era el director de màrqueting i una de les poques persones interessants de l'oficina, melóman i drogoadicte reconegut es podia passar hores tocant-se els cabells, parlant de música o comentant-te la dieta que seguia i les hores que es passava al gimnàs. L'Enric i jo ens varem girar a contemplar a en Martí, ja que un silenci tant prolongat no era gens normal en una reunió tant important. En Torres restava dret davant la pantalla de projeccions amb un gràfic sectorial que li tapava mig cos i les mans creuades darrera l'esquena i sostenen el senyalitzador làser a la mà esquerra.
- sino estic errat, proposes una fusió del 50% amb els alemanys i un 25% amb els suecs... segons la teva opinió aquesta seria l'opció més rendible a llarg termini...-digué amb véu apagada finalment Martí, se'l notava cansat, com si hagués passat la nit en una de les seves famoses orgíes multitudinàries que organitza sovint a la seva residència a la muntanya. -Vull que replentegis l'estudi donant més importància a l'oferta francesa i ho vull per demà a primera hora, la reunió s'ha acabat. En Torres va assentir resignat i pensant que aquesta nit no podria portar el seu fill al partit de fútbol que li havia promés. Martí s'aixecà i es dirigir a la sortida seguit pels quatre trepes que li anaven recolzant la seva decisió, semblaven cortesants buscant la recompensa del seu rei per la feina ben feta, de piloteig es clar.
Jo em vaig aixecar i mentre recollia les cópies de l'informe de possibles fusions d'en Torres vaig observar com l'Enric es dirigia cap en Torres i li xiuxejava a l'orella -Pringat...- A mi s'en va escapar el somriure i ocultant-lo amb la maleta vaig sortir del despatx.
El meu despatx era com una obra d'Antoni Miró, desenes d'objectes de diferents tonalitats i formes que composaven una harmonia perfecte amb les energies, o això es el que m'havia dit el meu decorador expert en feng-shui, però jo a això no li donava gens d'importància, assegut en la meva cadira només podia pensar en quan de temps trigaria en tornar a esnifar la coca colombiana de 85% de puresa que em proporcionava el meu camell, en Jordi. Notava les mans com dos blocs de gel humits i jo les observava impertèrrit, ja coneixia molt bé aquella sensació i sempre pensava que aquella seria la última vegada que em succeiria, que a partir d'aquell dia sempre em guardaria una paperina d'emergéncia, per si en Jordi em fallava. Sovint em pregunto per què continuo en aquest despatx, aquesta oficina, aquesta professió si en realitat és el que més fàstic em fa d'aquest món... però com satisfaria la meva ambició i codícia sinó? Dos cops a la porta em destorben i em retornen a la realitat. - endavant- exclamo - perdona que et molesti- era la meva secretaria, Maria- et porto aquests documents que el Sr. Martí vol que els revisis i que en donguis la teva opinió, ho espera per a les 6, i t'ha arribat aquest paquet certificat- Molt bé, gràcies- li agraeixo educadament i em sorprenc, perquè normalment no actuo així amb la resta de la humanitat. Ella se'n dóna compte l'excepcionalitat del meu comentari i em regala un comentari. La Maria és una noia molt atractiva d'uns 25 anys, rossa amb reflexes castanys, ulls verds però inexpressius i amb una bona figura, potser li manca una mica de pit. A arribat on esta gràcies a la seva facilitat per posar-se de genolls sota la taula d'alguns directius, potser per això li he contestat amb amabilitat, el meu subconcient devia voler algun tipus de recompensa física per la meva contestació. Tant se val el fet important es que per fi m'ha arribat el vinil de Definetly Maybe d'Oasis que vaig adquirir a l'ultima fira de col·leccionista, no m'agrada Oasis però així podré fastiguejar l'Enric, ja que com a bona melòman mai s'hagués deixat pendre un vinil com aquest. El miro faig un somriure de satisfacció i l'endreço sota unes revistes pornogràfiques que guardo en el tercer calaix del meu escritori.
Son les 6 i trucant prèviament a la porta entro al despatx d'en Martí per entregar-li l'informe que m'havia demanat. En Martí es trobava assegut al seu seient de pell negre, darrera la taula negre i dins de quatre parets negres, tenia la cara com desencaixada, una expressió de cansament li envoltava tot el cos. - Seu- em diu imperativament, deixo l'informe sobre la taula i m'assec. Agafa l'informe i el llença a la destructora de paper, encara sorprès perquè hagi esmicolat el meu informe i amb els dits creuats tapant-li la boca em comenta - Lluc hem de parlar...-

Comentaris

  • bo bo[Ofensiu]
    allonsanfan | 04-12-2005 | Valoració: 8

    Encantat d'haver-lo llegit, hi ha continuació¿? pq si vols ja has trobat editor

  • Destapant personatges[Ofensiu]
    Helea | 13-03-2005 | Valoració: 8

    Fas bones descripcions de les situacions i els personatges, tens punts comics que també m'han agradat i també m'agradat el trencament que has fet dels yuppis i els seus estereotips, tens raó són els yonkis disfressats d'armani, enhorabona segueix així.

l´Autor

Foto de perfil de Aldegar

Aldegar

3 Relats

4 Comentaris

4686 Lectures

Valoració de l'autor: 8.67