Can Almuzara

Recolzat en la paret de calç, davant del xiprer,
m’omplo d’un amor fons i estrany.
Els colors del verd suavitzen el paisatge,
només de tard en tard apareix el contrast d’una branca seca.
La casa de l’avi està plantada enmig d’un camp d’herba.
Arrapada en l’heura, clava arrels al centre de la terra,
i també de la ment. Penso entre les branques de l’avet
i el bambú que es gronxa: quan em creixeran arrels?,
faré un poema sense rebentar cap caixa forta,
feliç com un vent de març.
El silenci neix en una arrel al ventre,
i en el ventre hi ha el foc.
Bé o malament vaig decidir el futur
parlant amb el foc;
taciturn, m’ha dit coses que tot sol
mai hagués estat capaç d’imaginar.