Aigua

Llegirem aigua en el misteri del brot d’ametller
que separa la vida i la mort;
aigua en la flor del taronger que embasta tedi i bellesa;
aigua en un sostre i quatre parets de nit
que ens acotxen com llençols per resguardar-nos del gebre.
Aigua per descansar aquests dies de tanta pressa.
Aigua per oblidar les paraules
i estimar només l’aigua.
Mirar la llunyania,
com una pluja que cau de molt amunt;
aigua que ens salvi
del que ja sabem, del que no busquem,
de la por disfressada d’hores denses,
dels pensaments amb dents de llop,
del meu idioma,
de les expectatives impossibles,
dels dubtes que arrelen com certeses,
del paradís estantís.
Llegirem aigua per desenterrar monedes d’or,
per tastar terra de pluja amb la punta de la llengua,
per embullar-nos i desembolicar-nos, i estalonar signes i sentits,
per entrar en laberints de dubte i témer la veritat,
per cridar aigua entre la gentada del carrer;
aigua perquè ningú no pugui pellar la fragilitat.
Volàtil com un deu del bosc, útil com un fruit,
aigua per descloure les finestres i mai tancar-les del tot.