Aparaulats

Tancats en una bola de vidre,
ningú ens espera,
ni sabem per qui són aquestes llàgrimes.

Queden lluny els mots que ens han construït.

Ens han esquinçat les arrels i ja no sabem ni plorar.

Competim per ser primers
però se’ns ha oblidat de què.

Obeïm als qui diuen que saben i no ens autoritzem,
tot ens està be i fem veure que protestem.

Ens amaguem en cercles sense destí,
viatgers de cap enlloc, circulem en una sínia.

Ningú respira amb el pensament
i l’herba que creix als parcs és de plàstic.

Vivim amb la boca tatuada de bitllets.
Al supermercat comprem silenci de vinil,
i el no-res, avui, s’ha posat d’oferta.

Hem après a viure com si anéssim a una guerra.
Correm escales avall
per no fer tard, que el gran amo ens espera.

Fem un forat per després colgar-lo,
Enrosquem, desenrosquem...

És quan les paraules són un arma de pell despullada que les temem.
Sí, les temem…!, molt més del que ens pensem.

No podem alçar-nos de la cadira ni cridar ben alt.
La veritat és pura metralla.
Mai serem el mateixos
després d`haver-la pronunciada