campanades a morts

Avui he sentit que el vell campanar tocava a morts, no sé per qui, alguna cosa em diu que també tocaven per mi, per un bocí del que estimo, del que sento i del que sóc.
Avui el cel està de dol, un fill del foc saltà anit el seu últim tiravolt.

En la nit, en la traïció de la fosca, com si fos un malfactor, com si fos un criminal, la mort s'ha endut un tros de cor d'aquesta terra, ha arrencat de cop una arrel que germinava, un branquilló que es feia arbre per llançar-lo al vent, el vent que se l'endurà lluny de nosaltres.

El seu record és tot el que en tindrem, avui, demà i sempre, això, mai serà prou però sempre serà nostre, mai ens ho prendran.
Massa tard per dir tot el que se'ns ha quedat a dins. Massa tard per donar el que ahir encara teníem a les mans.
Voldria esclafar el món que ha engendrat el monstre amb la ràbia que es revolta dins meu però seria matar l'aire, seria assassinar el vent, l'enemic invisible que s'escola més veloç com més ràpid l'ataquem.

L'àliga avui durà pas feixuc, no pesarà la seva pell, les seves plomes, sinó el seu cor vestit de dol, tenyit de sang, …

Un fill del foc anit saltà el seu últim tiravolt mentre els nens amb ulls esbatanats i la boca oberta descobrien en la màgia ancestral de la festa, una guspira del foc que ens crema a tots a dins.

No coneixia per qui toquen avui les campanes però quelcom em diu que també tocaven per mi, per un bocí del que estimo, del que sento i del que sóc.