CAIC

Amb la inseguretat i incertesa dels temps que ens toca viure, és normal caure, i un mèrit aixecar-se. Bonica forma per expressar els teus sentiments. Gràcies per compartir un bon poema, Marnusa

Bon dia Identitat Inedita.
Coincidir pot ser possible, però cada poema que escric és des del meu Jo i no des del teu tu o des del tu de cap altre. Amb caiguda o sense, no tinc dubtes.
Salut.

Caus
com el sol rere les muntanyes al capvespre
caus
com la parpella vençuda per la son
caus
com el lliri doblegat per la set
i tot
per poder aixecar-te
quan torni l’aigua i el despertar del nou dia

Mentre vas caient, entenc, que et vas desprenent de tot el que és sobrer per tornar a ser tu. Bonic i esperançador final, somiant i mirant l'infinit (futur) i el mar (el teu nom) des de la finestra.

(Només una coseta. Si no vaig errada, i si hi vaig que algun relataire que en sàpiga més em faci la correcció... bé, si no vaig errada davant d'infinitiu cal posar : en. Així no seria al caure. Caldria posar en caure)

Amb total cordialitat

Hola, Marnusa, gràcies pel teu amable comentari, en el meu relat "Viatge a Venècia", on dius que ha estat "Bella imatge". M'alegre que t'haja agrada, tot el seu contingut.
Una abraçada...

Un poema molt complet que té una decadència fins arribar a ser-hi, tu.
És preciosa la cadència que té.
Un plaer de lectura, Marnusa.
Saluts
Si tens ganes de llegir-me, ja em diràs. Gràcies.

Quin poema més bonic!

He de confessar que quan he començat a llegir m’anava entristint, però el final —el de la frase del títol del comentari— m’ha sorprès positivament.

Ens continuem llegint!