Cada matí, una il·lusió.

Ja et percebo només posar els peus a la rampa de l'institut. Amb la bici al costat, faig una ullada de reüll dissimulada per demostrar-me que evidentment, avui també estàs allà, com cada dilluns, dimarts i dimecres. I avui és dilluns!
I mentre baixo pausadament per assaborir el moment, tota la sang del meu cos ressegueix totes les venes fins a recórrer tants metres com els pocs que ara ja ens separen entre tu i jo. Em rellisquen les mans pel manillar, sento calor i tinc una serp a la panxa que es mou com un bebè a punt de néixer.
Passo pel teu costat, hi ha molta gent, i com ja sabem, primer baixo fins al bicicleter per desar la bici, i quan pujo per la lleugera inclinació que fa el terreny, tu ja m'esperes amb els braços oberts i un somriure d'orella a orella.
Llavors desapareix el món: l'edifici, el sol del matí, les bicicletes, els alumnes, els cotxes, els crits, els exàmens, els problemes... tot; i quedem tu i jo, al mateix lloc de sempre, al teu lloc de vigilància, el nostre punt de trobada de cada matí.
I com si ens haguéssim llegit el pensament, comentem que es un dia fresc i alegre com si fos un divendres, l'últim dia de la jornada laboral. Però ja ens agraden, a nosaltres, els tres primers dies de la setmana, perquè cada matí, ens podem veure, i jugar amb les mirades per dir-nos tot allò que no ens podem dir en veu alta.
Qualsevol excusa és per trobar-nos i fer-la petar abans de sentir els sermons de cada professor per a mi, i abans d'exercir -per tu- com a capitana de tota la societat de l'ensenyament:
Teatre? Teatre
Reunió? Reunió
Llibres? Llibres
O el simple i afectuós "bon dia".