Cada dia un relat...

Des de l'habitació de l'hospital només es veia l'aparcament de cotxes i una teulada d'uralita grisa que encara accentuava més la sensació d'ofec i engabiament.
La Maria estava asseguda a la butaca del costat del llit, on el seu germà Jordi immobilitzat i mig endormiscat aclucava els ulls llargues estones.
Feia tres dies que l'havien tret de la UVI. Per sort, havia recuperat la consciència i encara que respirava una mica descompassat , ja ho feia sense ajut, amb la força dels seus pulmons de disset anys.
El Jordi entre les ombres difuminades dels records i l'ensopiment dels calmants, començava a recordar vagament l'accident. Un cotxe havia aparegut de vet a saber on i de cop ja el tenia a sobre. Li semblava haver sortit disparat de la moto i volar lluny i alt, encara que això no ho tenia gens clar.
Tot s'esborrava en instants...
Havia perdut el coneixement i havia despertat feia només pocs dies, a la sala d'intensius.
Semblava ser que la cama dreta havia rebut l'impacte directe del xoc i estava molt afectada, amb fractures múltiples i massa muscular trinxada.
Encara no n'estaven del tot segurs, però els metges ja els havien avisat de la possibilitat de quedar coix, malgrat les repetides operacions que l'esperaven en els propers mesos.
La desesperació començava a envair el seu cap i es sentia acorralat com un animal salvatge en una gàbia de filferro. No sabia si podria aguantar aquell turment, el mal auguri de no poder fer la mateixa vida que abans.
Els pares l'amorosien i li feien veure la gran sort d'estar viu, aquella gran oportunitat que la vida els hi havia donat a tots.
El Jordi escoltava sense dir res i encara que endevinava que tot allò que li deien era ben cert, l'intens dolor repartit per tot el cos i la incertesa del demà, no el deixaven veure més enllà d'aquella blanca i freda habitació d'hospital.
Era un amant del esports, de l'escalada, de les excursions, li era difícil imaginar els dies sense brunzir com el vent...
Feia mig any, un company seu havia mort en un accident molt semblant al seu. Ell no havia tingut la sort de sortir volant i havia xocat directament contra el vehicle.
Encara recordava el sofriment i la rebel·lia que li havien encès el cor, la impotència de no poder-hi fer res.
La vida desapareixia en qüestió de segons i tot depenia només d'un instant precís, com si estès mil·limètricament predestinat.
Maleïa les motos i el destí que els havien esquinçat la vida...

La Maria tenia quinze anys i estava molt afectada per l'angoixa de tots els dies passats i per l'actitud derrotista del seu germà. El volia veure esperançat, malgrat tot, perquè per a ella tenir-lo a la vora i amb el cervell despert, era el més important del món.
Escrivia poemes des dels tretze anys i llegia tot el que li passava per les mans. Havia descobert una mica per casualitat la web de Relats en Català i estava encantada amb tants tresors amagats, llàstima que li mancava temps per poder-se connectar sovint.
Sabia que el primer llibre de RC s'havia publicat i va buscar per tot arreu fins trobar-ne un exemplar.
Li volia regalar al Jordi pel dia del seu sant, esperant que s'enganxés a gaudir de la lectura de narracions curtes, independents i molt diverses.
Ell només llegia per obligació, quan li manaven fer algun treball i encara que respectava l'entusiasme de la Maria per la literatura, no la compartia ni mica ni gens.
Li avançaria el regal, sentia que no podia esperar, ja no sabia que fer per ajudar al Jordi a reaccionar, no podia suportar la tristesa que reflectien els seus ulls.
Amb el llibre davall del braç va caminar decidida cap a l'hospital i pel camí li va venir a l'esma, la idea de llegir-li ella mateixa cada dia un relat.
En total n'hi havia 50, un nombre molt apropiat, considerant que el Jordi romandria a l'hospital almenys un mes i mig, segons consideraven els metges, donat l'estat de la gravetat de les ferides.
Va apropar la cadira a la vora del llit i li va proposar al seu germà el propòsit que li bullia dins del cap. N'estava convençuda de que el temps passaria més ràpid i tindrien més temes de conversació.
Ell no podia pensar en un espai de temps tan llunyà, s'ofegava i li venien ganes de plorar...
Cada tarda en sortir de l'Institut, la Maria anava directament a l'hospital i li llegia una història, cadascuna diferent, res a veure amb l'anterior. Després la comentaven una estona i cadascú en donava la seva versió.
El Jordi va començar a esperar aquells breus però intensos moments de desconnexió amb ansietat.
La Maria llegia tant bé i hi ficava tanta emoció, que realment poc a poc se li anava encomanat la passió i l'entusiasme de desxifrar missatges amagats en cada nou relat.
Descobrien cada dia, condensades en un espai breu, sensacions difícils de descriure. Somnis llunyans, fantasies inimaginables, realisme cru, emocions desbordades, humor disfressat, surrealisme fresc, erotisme espurnejant...
Tots i cadascun d'ells tenien un segell propi i el seu particular encís.
Amb el pas dels relats i amb les converses literàries i metafísiques que mantenien, els dies anaven passant i la recuperació d'ànims del Jordi, era espectacular.
Els pares i els metges estaven entusiasmats amb aquell canvi d'actitud, fins i tot el noi s'havia ficat la fita de creuar el llindar que el separava del món exterior pel seu propi peu, sense cadira de rodes.
El van enviar cap a casa quan anaven exactament pel relat 40.
Encara que sense tocar la cama al terra, va creuar la porta de l'hospital ell sol, ajudat de les closes i amb un somriure gairebé triomfal dibuixat als llavis.
Ara era el Jordi, qui cada dia li llegia a la Maria, un a un, els restant 10 relats i ho feia amb tanta força i sentiment, que la deixava bocabadada.
En acabar el darrer, li va confessar que ell també havia pensat escriure, perquè tenia la necessitat d'expressar moltes coses. Sentia com els mots esperaven omplir els papers de neguits, neures i aventures viscudes, de moments grans i petits, d'esperances renovades, de sensacions i sentiments que volia transmetre als demés...

Quina sort haver tingut una segona oportunitat de viure i d'haver obert el cor a les paraules alliberadores, senzilles i captivadores que la Maria li havia anat desgranant.
Li quedaven almenys tres operacions més, si tot anava bé, per poder començar a caminar.
És a dir que entre els apunts que li passaven regularment els companys de l'institut, encara treia temps al temps, per somiar entre línies plenes d'estels de colors i ombres amagades...
La seva nova afició per llegir i escriure a la web, li feia volar els dies vertiginosament i en canvi tenia la sensació d'aprofitar-ne cada instant.
La Maria li deia amb un somriure tendre que naixia del bell mig del cor:
- Ja veus Jordi, qui t'ho havia de dir, mai és massa tard per començar a omplir un full en blanc!

I és que la Maria tenia l'ànima de poeta, d'aquelles que creuen que gairebé tot és possible, amb la màgia de les paraules i la força que vibra en l'interior dels cors inexplorats...