Cabòries d'un dia de pluja

Sembla impossible que ara, essent Juliol, les tardes puguin ser tan fredes com la d'avui. Asseguda rere la finestra de l'estudi contemplo la pluja, i no puc evitar que m'envaeixin tot un seguit de sensacions. L'olor a terra mullada em porta el record de quan era petita i els trons em feien esgarrifar de por... eren uns temps en què jo encara no era gaire conscient de res. Les paraules odi, egoïsme i avarícia no em deien gran cosa, i fer-me gran no estava dins els meus plans. Ara, els trons em fan aparèixer un somriure trist a la cara, al recordar aquella època, en què tot era molt més fàcil. Els dies eren plens de jocs, i l'únic que podia fer-me preocupar era perdre les meves nines o que els altres nens no vulguessin ser amics meus. No podia entendre per què els adults feien sempre aquella cara d'enfadats, preocupats i estressats, ja que a mi gairebé tot em feia riure. I, quan estava trista, un simple caramel de llimona em feia saltar d'alegria. A la mare, en canvi, quan plorava (cosa que feia molt sovint, ja que el pare anava amb altres dones), un caramel de llimona no la consolava. Però ella era molt forta, pensava jo, perquè no s'espantava de la pluja. Realment, tot era molt més senzill... Però essent una nena petita no podia valorar la bellesa d'una tarda plujosa com la d'avui, ni adonar-me de la sort que tinc de poder-la contemplar. I és que la vida d'adulta, encara que és molt més complexa del que mai hauria pogut imaginar, té moments totalment únics com aquests, en què el temps sembla aturar-se i el cel, enrabiat, descarrega tot el seu odi a la Terra.