Buscant la perfecció

Ell és un artista, un pintor amb talent, que promet. Des de petitó que li ha agradat pintar, bé primer dibuixar i aquesta afició es va decantar cap a la pintura. Els seus pares sempre han estat orgullosos i a la vegada meravellats pel talent del seu nen, els amics sempre elogien les seves obres, la seva xicota se li acaben els adjectius per definir positivament l'obra del seu estimat. El professor de dibuix que va tenir durant la primària va ser el primer en veure el talent d'en Pau, a la secundària va tenir una professora que el va animar i aconsellar per polir el seu art. Belles arts era el seu destí un cop acabat l'institut, i així va ser. Va acabar la carrera amb matrícula d'honor, el talent és tant gran que desborda tothom, animat pels bons resultats acadèmics i els continus elogis de la gent que l'envoltava va decidir definitivament dedicar-se a pintar.
Amb l'eufòria el primer que va decidir és fer un retrat de la seva xicota, per ell era la perfecció, la bellesa, la seva musa perfecte. La Mireia ho va acceptar amb molta il·lusió, cada dia posava una estona pel Pau, els dos vivien un idil·li, la relació perfecte.
En Pau va donar l'última pinzellada al quadre, mentre la Mireia seguia asseguda al sofà. El pintor es va quedar contemplant la seva obra, admirant la bellesa de la seva musa, no podia apartar la seva mirada del quadre. Tot seguit va fer la comparació entre l'obra i la seva model, el rostre d'eufòria es va anar apagant, la cara de felicitat es va transformar en decepció. La Mireia en veure-li la cara li va preguntar què li passava, però ell no responia. En Pau no deia res perquè havia descobert que la seva amant no era perfecte, el retrat que havia pintat era la visió que ell tenia d'ella, era com si li hagués robat la perfecció, la bellesa.
Aquest va ser un cop molt fort per en Pau i a partir d'aquí va caure en una depressió que va acabar amb la seva relació amorosa. De fet la Mireia després de mesos aguantant la mala maror es va cansar, va deixar una relació sense saber perquè, però és que en Pau no va tenir valor de dir-li perquè ell havia descobert que havia viscut en un món irreal, on regnava la perfecció, però després de pintar la noia que ho era tot per ell va veure que fins a aquell moment havia viscut en una mentida. No hi havia res perfecte, es va adonar que per molt que pintés un retrat perfecte de la Mireia, en realitat tampoc era una obra perfecte, perquè havia disfressat les imperfeccions amb bellesa.
La depressió del Pau es va anar agreujant, es va tancar al seu pis i no en sortia, no contestava al telèfon, no obria a ningú, fins que un dia va decidir posar fi a aquella situació. Va anar al bany i va agafar un munt de medicaments, havia de posar fi a la tortura. Va començar a empassar-se pastilles amb l'ajut d'una cervesa mentre pensava amb tot el que el torturava, fins que va perdre el coneixement.
En obrir els ulls es va trobar amb la cara de la Mireia al seu costat, al primer moment no sabia on era, però de seguida va recordar el que havia fet. Quan es disposava a preguntar com se n'havia sortit va sentir una altra veu que li explicava que la seva ex l'havia trobat inconscient al terra del lavabo i havia trucat a una ambulància. Era la veu d'un metge que li seguia explicant amb un somriure que no només l'havia salvat la Mireia sinó que la meitat del que havia pres era una caixa de pastilles de l'herbolari, l'havia salvat una imperfecció, un suïcidi de pa sucat amb oli.
En Pau va comprendre que la bellesa de la vida la formaven el conjunt de les imperfeccions, no hi ha res perfecte en el món i aquest és l'al·licient de la vida, conviure amb les virtuts i els defectes propis i dels altres.