Buidor

Gabriel M.

Per què no passar d’un estat d’enamorament a un d’indiferència en una mateixa persona? El temps va posant a prova la relació entre dues ànimes, i crec que els dos estadis (el primer eufòric, després abúlic) poden donar-se perfectament al llarg dels anys. També penso que una cosa és deixar de banda, que pot produir-se sense cap tipus d’intenció de fer mal, i una altra ben diferent menysprear algú, quan realment hi ha dolor dirigit amb tota la mala idea. Deixar de banda o menysprear, potser caldria haver matisat una mica més.
Com que el poema fa pensar, això ja és un mèrit indiscutible “per se”, de manera que te’n felicito.
Una abraçada,

Lluís Pagès

quan una il·lusió, un amor, esdevé menyspreu.
Cal pensar que, aquest amor, no era merescut.
Bonic poema, Gabriel.
Un petonet a la teva Guspira.

Nonna

Arriba un moment en què ens adonem que això no és vida. Que patir també és estimar, fins que esdevé deixar de viure. I tard o d'hora, arriba aquest moment.

Hi ha una estrofa del poema que m'agrada especialment:

Sempre has estat irrealitat,
una boirina feble i una sensació
de jocs malabars.

Trobo que aquí es condensa força l'essència del poema. Fins i tot ella sola podria esdevenir poema. Tot eteri, imperceptible, inabastable i a les mans de l'atzar.

Fins que un diu prou. Fins que un s'adona que perdre el temps així no aporta res.

I finalment, el darrer vers.... que ens mostra que ja s'ha passat a la fase de menyspreu, de no voler, de rebuig. Lentament, amb el temps, s'arribarà a la fase de indiferència i finalment, la porta s'haurà tancat del tot.

Bon poema company. M'agrada.


Abraçadotes.


Salz.

Costa deixar anar persones que ens fan infeliços, a vegades ens estimem més patir,,,,curiós!!! I ho fem tan... dependències suposo,por, el subconscient...tot molt humà.
Bona descripció en fas al poema, suau i entenedor com quasi sempre, no haig de fer servir el diccionari i això es un plus...
Trobo a faltar la foto!!
Anna