Bri

...

Elias Canetti també ens va fer reflexionar en "tot incendi és total i despietat, purifica, fertilitza i conté la possibilitat de començar de nou: això és el que fa el foc irresistible".

Bell, molt bell el vers: "l'infern és gèlid"...

-el foc controlat és vida i quan alguna cosa o (algú) és identificat amb el possible perill de mort d'un grup determinat, n'elimina l'amenaça, es neteja els camps i n'aclareix l'horitzó amb el mateix element que li ha servit per crear terres cultivables, escalfar-se a l'hivern, per fugir de les feres i purificar-se de l'efecte de les plagues...

"podem posar-hi la mà", poques paraules calen.

Un immens paisatge de contingut obert... ostres, m'ha fet pensar en Gustave Flaubert: Voldria tenir ales, una closca, una escorça; m'agradaria fer fum, tenir una tija, retorçar el cos, dividir-me en qualsevol cosa, estar en qualsevol cosa, estar en l'emanació de perfums, créixer com les plantes, fluir com l'aigua, vibrar com el so, brillar com la llum, adoptar totes les formes, penetrar en cada àtom, baixar a les profunditats de la matèria -ser matèria-.

felicitats!

Una braçada immensa!

Mon

ps/ Gràcies per tot. M'has posat en un llistó insòlit i massa alt, difícil de sostenir.

aquesta primera estrofa! m'encanta i m'hi sento tan identificada!

sí, el paisatge que ens nega l'excepcionalitat cerquem amb tant d'esforç i només ens ofereix la indiferència i com a experiència més fora del comú, caminar sobre l'abisme en un món que ni t'accepta ni et rebutja...

Una cerca infatigable per ser escollit.

Gràcies per aquestes paraules, Jofre!

Una abraçada!

..., Jofre, és un bri de màgia poètica.

Ostres! Sempre dic que no sé comentar poesia, i no menteixo. Però davant poemes com els teus és quan de veritat em sap greu ser-ne incapaç. Perquè crec que darrere d'aquests mots escassos s'hi amaga molt més que quatre versos mal comptats.

Vaig a jugar. Vaig a llençar-me per l'estrany camí de les interpretacions subjectives. Aquelles en les quals, si l'encertes, et diuen: "Caram! L'has clavat!". I en canvi, si no en dones una, et retreuen: "Vols dir que no pixes fora de test".

Per tant, ho sé, és un risc. Però aquest poema teu m'ha despertat les ganes de jugar.

Aquest és el paisatge que no m'acull
i tampoc em rebutja
però em nega en una indiferència
esplèndida.

Aquesta primera estrofa ja presenta tot un garbuix de sensacions, bastides damunt lleus contradiccions conceptuals. Ens trobem davant la presentació d'un escenari per part del poeta (Aquest és el paisatge). I es tracta d'un espai on ell no hi troba el propi lloc (que no m'acull). Però alhora, potser cal matisar que no és el paisatge, qui presenta certa oposició vers el poeta, sinó ell mateix, ja que el paisatge tampoc em rebutja. Tal volta, doncs, és el mateix poeta qui no troba un lloc adequat on descansar perquè cerca l'espai precís, idoni, allà on els somnis poètics puguin esdevenir realitat.

Però encara no acabem amb aquesta demostració de no trobar el lloc on instal·lar-se, perquè els dos versos següents continuen pel mateix camí, ja que aquest paisatge el nega en una indiferència / esplèndida.

Ostres! Em nega, amb aquest pronom al davant, no implica una negació, sinó un ofec. Un ofec que el duu cap a una indiferència esplèndida. És allà on, potser, el poeta ha trobat el lloc on per fi es troba còmode. En la indiferència, que un cop païda i assimilada, esdevé esplèndida.

I com és aquesta indiferència? Com un infern. Però un infern ben diferent al que de bell antuvi ens podríem imaginar. Perquè L'infern és gèlid: / podeu posar-hi la mà. Amb aquest nou joc de paraules o joc conceptual, el poeta ens retorna a la imatge del paisatge que no acaba d'obrir-se plenament a les seves necessitats. Perquè si l'infern volta pel nostre imaginari col·lectiu com un paratge on el foc i les brases s'han fet amb el protagonisme, l'infern del poeta és gèlid, fred... perquè és la indiferència. Aquella que havia acceptat, que era esplèndida, però que de vegades, malgrat tot, recupera l'horror de la ignorància i esdevé inhòspita.

A més, m'agrada aquest joc amb la frase feta posar-hi la mà.

No sé. No sé si he encertat algun petit detall del teu poema. Ni sé si tot el que jo he procurat llegir entre línies s'apropa mínimament al missatge que pretenies transmetre. L'única cosa que sé és que el poema m'ha donat una sensació de desemparament, de no trobar-se còmode a cap lloc en concret i alhora de sentir la necessitat de cercar un espai on reposar.

Ah! I per si no havia quedat clar: m'ha agradat.

Fins la propera,

LLIBRE

M'ha agradat molt aquestes quatre ratlles concises però pleníssimes. D'un sentiment difícil de descriure; d'un estat.

Definitivament em declaro adepte als teus relats. La hi poso.

una abraçadassa -càlida-,

m

però quina indiferència... quan fins i tot l'infern et sembla gèlid, vol dir que alguna cosa s'ha mort....

Bé, potser massa curt i tot, per a un missatge tant esfereïdor!

Gràcies, Jofre, per les teves paraules i per missatges tan forts com aquests!

PS."Paradoxalment, deia que un dia havia mirat el mar, i d'aleshores ençà, tot li semblava vulgar"....... una bona definició de la grandesa que inspira el mar....

Un petó!