Bocins de mi

- Aniol, no dorms?
- No puc, mare. Penso en demà, el primer dia de classe.
- I què és el que et neguiteja?
- Tinc por de no fer amics, de no caure bé, de que no m’agradin...
- Ajeu-te, que ara t’explicaré una història:

Existeix un ésser diví; l’anomenen l’Artesà del vidre.
En la seva laboriosa tasca de bufar el vidre, crea éssers humans donant-els-hi forma d’esferes cristal•lines.
En un moment donat, una esfera translúcida és llençada des de la immensitat, rodolant per l’espai fins arribar a la Terra.
Al xocar contra el sòl es trenca en bocins que es van dispersant per arreu del món.
Un d’aquests bocins ets tu, i la resta de fragments són totes les persones amb les que estaràs connectat tota la vida.
Aquests trossets de vidre són aquelles persones amb les que tindràs una connexió, un lligam especial, una empatia inexplicable...
Al llarg de la vida tindràs la sort de trobar-te’n molts d’ells. Persones amb les que al minut de conèixer-les semblarà que duies tota una vida al seu costat. Homes i dones per les que tindràs una atracció especial. Fragments que encaixen a la perfecció amb tu, com si d’un trencaclosques perfecte es tractés.

- Mare (va interrompre): i ja tindré temps de trobar tots el bocins? Pensa que he d’anar classe, fer els deures, jugar...
- Mira fill (li digué somrient), no cal que vagis a buscar-los, el destí farà que els trobis; no tots però. També hi haurà fragments als que no els arribaràs a conèixer. Com també n’hi haurà que els trobaràs i deixaràs escapar. Però no et preocupis, són molts els bocins espargits.
- Mare...
- Digues fill.
- Hem tingut sort de trobar-nos entre tots els bocins.
- Tens raó. I et diré més; però no li diguis al pare. Saps Aniol? Tu ets el meu bocinet preferit. Bona nit...