Blau Taronja

Al mar blau hi havia un peix anomenat Taronja, empresonat per l'aigua. Havia recorregut milers de milles oblidant, cada dos segons, el camí que recorria. No sabia per què tenia al davant una sabata blava de bellut, que dolçament es confonia amb el mar que la baldaba. Li agradava el seu tacte, humit i rugós, completament diferent als altres peixos del seu entorn, massa llisos, massa semblants en les escames. I completament diferent a l'aigua que tot ho inundava.

Dos segons més tard, un munt de plomes caigueren al voltant seu i començaren a fer-li pessigolles. Eren plomes blaves, com el cel que podia veure a través del mirall de l'aigua. Aquestes començaren a inflar-se, bevien l'aigua on el peix habitava, i taronja s'inquietà i es posà dins de la sabata, pensant que allà una mica d'aigua quedaria. Si estava bé dins la sabata blava, aixoplugat de la pèrdua d'aigua que el mar patia. Però de cop, un ocell vingué a fer-li companyia, era estrany doncs aquest, no tenia plomes. En quant l'ocell Blau entrà dins la sabata, tocà a Taronja i degut al seu volum tragué l'aigua que restava dins la sabata de vellut blau. Taronja com que era humit s'esmunyí relliscant cap a la part dels dits, la més interior de la sabata. Era estrany, però el contacte amb l'ocell li havia donat la capacitat de respirar aire i ara tot ho recordava.

Taronja notava com tots tres, l'ocell, la sabata i ell, baixaven i baixaven en un vaivé d'onades fins que de cop i volta l'onatge parà. De sobte, sense avisar, havien tocat terra. Però no era el terra del mar el que tocaven, sinó el d'una càpsula d'un lavabo blau i xic d'un bar del Raval on una noia negra les mans s'ensabonava. L'Estela, nom artístic de la noia, veié la sabata, veié a l'ocell, i observant la sabata veié el peix taronja que respirava. Els ulls se li encengueren, notà un pessigolleig per tota l'espinada que la feren tremolar tota del cap fins a les cames. Aquella visió, mai vista, la feren pujar fins a l'èxtasi més gran que mai havia experimentat en la seva negra vida. L'èxtasi es contagià a l'ocell que ràpidament recuperà les plomes que queien des de l'aigüera i començà, després d'haver tocat de peus a terra, a volar pel lavabo. El peix taronja embriagat de plaer, s'adonà que li mancava l'aigua per a respirar i la noia en veure-ho ràpidament el diposità al vàter, ple d'aigua i escuma blava, per a que seguis el camí que el retornaria al mar.

La noia es quedà amb la sabata de vellut de color blau elèctric que li recordava a l'ocell que havia marxat per la porta. La sabata estava plena d'escames de color taronja i això feia que aquella sabata sembles el firmament d'una nit negra plena d'estrelles llampegants sobre el mar.
Sempre ho somniaria recordant aquell instant.