Olor a cremat

L'única cosa que sabia era que les llums que abans eren obertes ara restaven tancades, només hi havia una petita bombeta de 40w damunt de la cadira, al fals mirall del seu davant hi podia veure una ombra del que ell havia estat.... la por l'havia abandonat ara només sentia fred, necessitava cridar, però el seu cor accelerat i a la vegada encongit li ho hi impedia, per un moment tot es va omplir d'una falsa calma.
No sàvia que hi feia allà.
Quin lloc mes estrany, inhòspit... I aquesta cadira? De fusta? Perquè estic lligat de mans i peus?
Finalment el seu cervell deixa d'enganyar-lo i tornà a la realitat, al mateix temps una de les petites bombetes del seu davant es canvia de verd a vermell.
No crec que això sigui res de bo.
De cop hi volta sent com un petit brunziment, el cabells del cap i dels braços se li ericen, això no pot ser bo, pensa.
En aquell moment el botxí baixa la maneta, un corrent elèctric travessa el seu cos, el botxí decideix que ha de canviar de feina, els familiars de la víctima pensen que s'ho mereixia però segueixen sentint-se sols i tristos, es tanca el cercle; crim, judici, sentencia; pols, vida, pols.
La boca plena de escuma i el cos movent-se com el de un peix fora l'aigua. Dolor, por, fred i sobretot llum.
Olor a cremat.
Silenci.


El policia li va obrir la porta, no el mirava als ulls. Passa. Mentre entrava a la sala va entre veure, a través d'una porta que hi havia al costat de una paret de vidre, aquella dona.
La dona que havia vist feia 5 anys durant gaire bé cada dia dels 3 mesos que va durar el judici, ara ja no plorava ni feia cara d'odi, semblava absent, donava la sensació que algú li havia xuclat la vida.
Asseu-te, compte amb el cap. Van asseure'l a una cadira de fusta, el van lligar de mans i peus i van col·locar-li un casc de metall fosc, greixós. Els carcellers van començar a parlar en veu alta, però ell ja no els escoltava.
El cor se li accelerava, pensava en moltes coses, però sempre tornava a la mateixa, perquè? . Ja no estava nerviós, només estava intentant comprendre per què estava orgullós del que havia fet, per què no s'havia aturat a temps, perquè...
Per què no havia intentat canviar?
De sobte es va trobar dret en una sala petita; hi havia uns policies, i el que abans havia estat un home ara estava lligat al seu destí entre fusta i electricitat.
Ho mirava tot encuriosit, com si fos un espectador.
L'ombra que estava damunt la cadira, li feia llàstima i a la vegada por... quan el seu cervell es cregué els ulls va venir la fosca i el fred. Llum fora, fred.


Què és el que li esperava? Durant tota la vida la sensació de control l'havia acompanyat, però ara, aquesta sensació s'acomiadava sense ni tan sols mirar enrere.
Sempre que matava tenia clares dues coses: una que l'atraparien i l'altre que el següent cop que matés encara li agradaria més. Però ara, ara què? Ja ho sabia que el matarien, però què hi havia desprès? Hi hauria quelcom, o simplement s'acabaria tot?
Just en aquell moment ( i no en cap altre) va ser quan va començar a sentir-se sol, se li va encongir el cor, es va posar nerviós, les parets d'aquell passadís se li curaven i semblava que li queien a sobre. La seva respiració, els seus batecs, el caminar, tot seguia el mateix patró: el de la trajectòria erràtica d'una pilota bonyeguda que tan es pot accelerar com aturar-se per tornar a començar. La pilota s'ofegava, es desinflava i avançava a sanglotades. Però era massa tard i la porta es va obrir.


El record d'aquell noi era diferent al dels altres, aquell noi no tenia por d'ell.
Tenia la mirada perduda, semblava tenir por d'un mal que mai no dormia, que era omnipresent, no era la mort, era quelcom desconegut.
En el seu moment, mentre l'escanyava, s'hi va fixar: el nen no es defensava. Sí que movia els braços, sí que donava cops, però anaven dirigits a l'aire, cap al buit. Com una persona que intenta escapar desesperadament del mar mentre aquest se l'empassa.
Ara potser es massa tard, per pensar-hi.
Una mirada perduda, de desesperació, de soledat, però sobretot una mirada cap al més enllà, una mirada sense esperança, que li entrava dins seu i el feia dubtar de tot el que ell havia estat. Potser, potser no ho hauria d'haver fet. Aquell noi, que no va ser ni el primer ni l'últim, havia passat desapercebut com molts altres: una simple diversió.
Ara ressorgia des de l'ultratomba amb la forma d'una ma que estreny el cor i enfosqueix la ment.


El primer de tots, encara no el tinc clar. La mort d'en John va ser accidental, jo simplement em vaig dedicar a mirar com s'ofegava en el seu propi vòmit.
En canvi, el segon va ser totalment premeditat. La germana d'en John sempre em mirava malament. No es creia que no havia pogut ajudar-lo, tenia raó.
Però va morir igualment, en molts aspectes la raó no es important, la força en canvi sí que ho es.
A partir d'aquest moment tot va anar rodat, la meva feina era senzilla.
En molts aspectes la meva vida era com la d'un artista, passava per diferents estats creatius. A vegades em tornava impulsiu, o potser al contrari feia sempre un seguiment exhaustiu, emulava accidents, suïcidis...de tot.
La veritat es que no recordo totes les víctimes, només algunes. Aquell home despistat de Chicago, la dona ploramiques també de Chicago, aquella noia tan tendre de NY.....aquell noi.....aquell noi de la mirada entranya.
-El noi de la mirada entranya.
-Que dius Jes??
-....
-Jes, vinga camina.
-....
-....
-No deia res, només pensava en aquell noi.
-....
-...
El meu camí ja està escrit, i ara només puc observar, l'inevitable. Portava tota la vida caminant i ara queia cap al buit.
El passadís era llarg, la llum entrava per els alts finestrals de vidre. Les botes d'en Gould xerricaven al caminar, però a mi ja no m'importava.
Camina, observa, resignat.


Les restes d'aquell dinar "especial" encara estaven a la safata d'alumini. Els cuiners de la presó sabien el que es feien; havien aconseguit que el bistec al rocafort tingués el mateix gust que la hamburguesa amb puré de patates que li servien cada dia.
Però avui, avui era un dia especial. Mentre recordava com havia guanyat a les cartes per primer cop en 5 anys a en Gould, mirava com la llum s'escolava per una petita finestra, massa petita i massa fonda perquè la llum es repartís uniformement, de forma que només una part de la cel·la estava il·luminada, mentre l'altre restava a l'ombra.
Jo estava a l'ombra. Avui moriré.
-Jes, és l'hora.
-....
-Aixeca't.
-Si poguéssim fer una altre partida et guanyaria.
-No ho crec, ha estat un cop de sort. Les mans lligades, vinga.
-....
-Cap a fora.
-...
Mentre començava a caminar per aquell llarg passadís, no tenia cap problema. Estava segur del que havia fet, més ben dit n'estava orgullós. De fet, era una obra de art, però només ho havia fet per divertir-se. Només em volia divertir.
-Gould, només em volia divertir, però avui moriré.
-....
-....