Assassins

Fa molt de temps que, en acabar un llibre, tinc la sensació que m'he entristit mentre llegia, d'això en fa molt de temps.
Un comença el llibre, amb tota la il·lusió, hi dediques hores de lectura, aprens, passen coses, penses: jo vull ser com aquest tio, t'aixeques, veus aigua, tornes a llegir, t'envàs mes aviat del bar aquell perquè demà tens classe al mati, però en quedes llegint al llit, i també al mati següent...

Però arriba un punt, en que el llibre s'ha d'acabar, i totes aquelles histories que han començat d'alguna forma a l'ultima pagina han de quedar lligades. I al final a l‘últim punt i final, tot ha acabat, tots aquells personatges ja no son reals, han mort, aixafats mentre tancaves el llibre. I em sento trist.
En totes les pel·lícules, llibres, contes, hi ha un comú denominador: expliquen una historia llarga en un temps curt.
Un llibre de aventures juvenils, que explica les aventures de uns nois a l'estiu, 3 mesos, temps que tardes en llegir-ho 2-3 setmanes. Resultat: tristor.
Punt i final, i tanques el llibre, i tots moren, els nois, el gos, la cabana a l'arbre, el riu, tots moren, i es així, i estàs trist.
El llibre, al llegir-lo, estem fent que aquells nois visquin les seves vides de forma atropellada i accelerada, en lloc de tenir un estiu de 3 mesos els hi fem viure en 2 o 3 setmanes.

Fer-se vell es una cosa que encara no acabo d'entendre, no ho entenc, es una cosa que s'hem escapa. I es una cosa que no m'agrada. Llegir es com una cerimònia, com un ritual fosc i sinistre, en el que fem envellir els personatges.
Tu comences, i son forts i amb ganes de fer coses, acabes, i son vells i sense energia.
Per això amics, quant llegiu novel·la, gaudiu al màxim, perquè en el fons, esteu matant als personatges.