baralla

Però de cop i volta comença a saltar. I sembla un miracle per què segons abans - li havien semblat hores, dies, però segurament eren només segons, menys potser - era a terra a punt de rebre la puntada definitiva, un cop amb ganes de mortal per baixar-lo a l´infern, al prec per no morir en mans d´ell que no és ni enemic ni és res, és ell. Fa uns segons havia perdut i de sobte aquell debat estúpid hauria pres un camí imprecís, humiliant, negre. Però ha pogut aixecar-se ràpidament, i aquest gest d´orgull i de força ha confós l´enemic, que ja es veia alliberat de la pressió de la lluita, d´aquesta llarga i feixuga tasca que ja es veia rematant un malson estrany. No, s´ha aixecat tot d´una i com qui rep un bri d´alè del cel, comença a saltar, a sentir-se nou i fresc i preparat per seguir tant lluny com calgui, tant fort com l´altre necessiti. Es comença a agradar, a sentir per dintre, a ser més fort, més dolent. I agafa i salta, exhibeix un fons llarg de cor valent, com preparant-se pel que hagi de venir, que no es prou. Que no ha estat prou. I tot això en qüestió de segons al bell mig del mig d´una nit sense carrers, només dos ferides enceses i calentes allà en la nit. Obertes a qualsevol final allà en la nit. Una baralla.