Avellana

El vent li havia esbutllat els cabells i això feia que a ell li semblés que ella brillava amb més força que mai. Els ulls d'ella, divertits, el reseguíen a poc a poc; cada recta, cada corba, cada punt i cada ratlla. Ell no se'n volia pas adonar, és més, hagués preferit poder-se-la mirar de lluny i resseguir-li l'ombra ell a ella. Somiava en imaginar-se-la a ulls clucs per després obrir-los a poc a poc i trobar-li un somriure que no fós per ell. Hagués preferit sentir que ell per ella no existia, que ell encara era un desconegut per descobrir. Però no. Ella també feia estona que se'l mirava, embadalida pels llavis d'ell, que li feia l'efecte que eren de sucre.

Ell no era res de l'altre món. Corrent i normal. Normal i corrent. Sense més. Però amb aquella mirada d'ingenu enamorat, amb aquell posat... amb aquella morenor que l'omplia de vida, era tot un món.

Ella sí. Ella era preciosa. Castanyes als cabells, ametlles als ulls, prunes a les galtes. Corria amunt i avall com una baldufa, ballava, es movia lentament, jugava amb les mans i el somriure, deixava que els ulls li brilléssin, que els peus giréssin, que el cor visqués.

El vent li havia esbutllat els cabells. La música li havia rosat les galtes. El verd dels seus ulls acariciava les formes d'ella. Ell l'abraçava a ella sense que es toquéssin gens ni mica. Ella es deixava abraçar. Ella procurava de fotografiar cada instant sense robar-li a ell l'emoció del moment. Vivien un moment. El vent removia les onades com removia els seus sentiments.
Enmig d'un petó, només es podien percebre cabells amb gust d'avellana, esbutllats pel vent.