Aire

Tantes tardes de tren, caminant amunt i avall per carrers de ciutats desconegudes; increpant el cor de cada París, Atenes o Florència. De sobte, en un lloc ple de fred i de cridòria, s'atura i es s'escabull en els seus pensaments més profunds. S'aïlla de tot i, de fet, és això el que ha vingut a buscar; ara pot deixar que els seus peus caminin al pas dels seus pensaments. Sense pensar en el camí que segueix acluca els ulls i es desfà entre la brisa dels aires mariners, de carrers polsosos o... tan se val, l'aire de la ciutat.
Ja no és cos, ara. És només vent. Tants matins sol. Ara no és matèria, és aire que és respirat per una colla d'atrafegats per les hores del dia, que arriben tard a casa, a la feina o al parc. Ara és una mica de cadascun de tots aquests desconeguts que algun dia, com ell, somiaran en deixar de caminar per córrer sota el vent.

És aquesta hora del capvespre la que l'encisa. Que l'adorm a la realitat i el desperta al res. A la vora de tot, lluny de res; s'omple els pulmons de vida i respira. I sense veure'n més enllà, somriu. És al lloc que li pertoca, per fi. L'estómac se li desfà en papallones blanques i els brassos l'abracen, per no perdre's en ell mateix i per plorar desfet entre la pluja. Pluja d'estiu que el mulla, el l'ensuma, l'empassa. És viu.