Atur, croquis

El pobre desgraciat es desperta tard i només se sent la nevera, el crit salvatge d´un paleta o el timbre del repartidor de publicitat trencant una quietud espantosa a mig matí. És un dia sorprenentment clar, el sol hi és, no calenta, però hi és. Fa fred. Potser són les 11 o les 12 i el barri té aquell aire buit, alentit i trist que només ell sap detectar. La dona i els amics ocupen el seu lloc de treball en el món, en la història de les civilitzacions, en la grandiositat infinita de les galàxies. Destinats a un teclat, a una caixa registradora, a una ampolla d´oli per a massatges o a una clau anglesa, disposen d´una raó de ser, el sou els dona sentit i dignitat, els fa comuns en l´espècie, els agermana en la guerra de les vuit hores. Potser estan calbs degut a l´stress, infeliços la major part del temps, emprenyats i frenètics, però els homes amb nòmina li recorden, amb una fortuna ingrata, la seva caiguda als inferns.
Per sobreviure amb honor cal una certa disciplina, no només en la penosa i dolorosa recerca d´una ocupació que l´arrenqui de l´estat infrahumà en el que es troba, sinó també en la seva higiene personal bàsica. L´estat de semidepressió pot provocar una deixadesa de conseqüències nefastes per a la salut i per a l´esperit. Per això, l´aturat 1.998.564 porta a terme un admirable esforç d´autoexigència per executar els tràmits diaris d´afaitat, neteja bucal, corporal i domèstica.
Amb la fam segrestada pels problemes, l´aturat menja dempeus, observant fixament una rajola de la cuina, mastegant una torrada amb l´objectiu de mantenir un nivell essencial d´energia, amb la monotonia desapassionada amb la que un taxista ompliria el dipòsit del cotxe rossegant un escuradents.
Tota aquesta colla de tasques són indispensables i la seva ignorància podria condemnar-lo a l´abandó de la selva, a un descontrol animal de conseqüències fatals.
Més tard, el dissortat ciutadà inactiu surt al carrer. Un carrer que pertany a les mestresses de casa, als individus perillosos i als jubilats que, com ell, amb les mans a les butxaques, busquen el regal d´una urgència ineludible, el tresor d´una gestió que els pugui mantenir distrets una bona estona.
L´aturat 1.998.564 camina amb el cap cot, el seu cos es va encongint i el seu rostre pren un to lleig i desesperat que li trenca el cor quan, en hores en les que hauria d´estar atrafegat, es mira en el mirall d´un cafè ple de pensionistes i tot d´una, vol morir-se.
El pobre no s´estima, és terrible. Quan torna a casa, obre el correu electrònic amb l´esperança d´un miracle que s´adapti exactament al seu perfil i necessitats. Després, el llit i el silenci. La tarda.
Les hores passen i ell, ensopit, s´imagina firmant un contracte i respirant profundament, alleugerit, deixant enrera el consol de la tele i aquest malson estúpid.
Al vespre arriba la seva dona, derrotada pel cansament i per l´esforç, i es fa evident un mur sentimental que els separa inevitablement. La gana, la son i la fatiga els manté lluny, és palpable que l´occident capitalista extén una pàtina de desgast sobre els homes, i el treball els rendeix, els domestica, els espatlla. L´aturat enyora aquesta alienació perversa amb tot el seu cor, ara que és més a prop d´un estat incert, de la buidor primigènia. És un ser estrany. La por.
La dona l´entén i l´estima, al llit parlen amb veu fluixa, ella l´acarona fins que la nit la venç. L´ aturat 1.998.564, desvetllat, fa veure que dorm, que tot va bé.