Aromes colonials

M'alegro molt d'haver passat per aquí i d'haver tingut l'oportunitat de llegir-te. Acostumo a fer associacions d'idees estranyes, ja t'aviso. Així, mentre la indecisió de la Kieu-long, entre plorar o agrair, m'omplia la mirada, pensava en la paradoxa que representa convertir-se en una colònia global on es perden els aromes particulars en favor d'una olor mediocre. Just aquí, com arreu, passa això. No puc entendre que alguns textos generin tantes lloances mentre autèntiques joies no reben el mateix tractament. No sé si consola saber que són pocs els escollits...

No només l'he sentida -fa molts d'anys- sinó que era el mot més emprat (solraig). Però a certs indrets també s'emprava salroig (potser que fins i tot fossin diferents, no l'he esbrinat). Ales hores d'ara hi ha poca gent que conegui la paraula i manco el seu significat, com a moltes altres que a poc a poc se van perdent.
Molt agraït pel teu comentari.
Salroig

El teu relat em transporta a un viatge recent a Guatemala, on separats per pocs quilòmetres de distància, hom pot experimentar la misèria i duresa de Ciudad de Guatemala, i contrastar-la amb el model turístic d'Antigua. Joves amb fusells a la primera, pagats per disparar contra els miserables que no tenen altra alternativa que robar per viure. Cambrers submisos a la segona, a disposició dels turistes per transportar-los durant unes hores a un miratge colonial, que ha d'omplir de records exòtics les seves vacances d'occidentals.

"El Pivot em va encadenar i jo he passat la cadena a la Carme CAbús i a en jofre"

(descobreix què és "R en Cadena")

Un conjunt de metàfores molt ben lligades. La teva visió de la globalització m'ha agradat prou per deixar-me ple.

Sí, fixem-nos com hem passat, amb aquesta breu panoràmica, d'uns contextos socials a altres, i utilitzem aquí el mètode comparatiu just als límits, inclús forçant les possibilitats del mètode comparatiu. El que ens interessa destacar és quin és el paper que la persona juga respecte al tot social de cadascuna d'aquestes societats colonitzades.
Quina possibilitat té, en aquest tipus de societat, de sentir-se diferent, de ser ell mateix?. La resposta seria apressada, o prematura... No la sé.
Podem fer més o menys un perfil de qui som a partir de quals són les nostres múltiples identitats, però en última instància el tema existencial que ens deixa a molts de nosaltres "acollonits" i és que som tantes coses perquè no som res en realitat. Tenim una falta absoluta de sentiment de pertanyent-sa bàsica a una categoria. Funcionem d'esquerres o de dretes, o com a membres d'un país, inclús com nacionalistes, en altres com a membres d'un estat o d'una societat mediterrània. Però no acabem de tenir-ho clar. Ha arribat, a través d'aquest procés recursiu, el procés de diferenciació tan lluny que en el què realment som capaços de substantivar és l'existència de persones que es veuen a sí mateixes com classes aïllades, definides per una multiplicitat de vectors. Clar, arribar a aquesta conclusió és quelcom terrible des del punt de vista -ja no ideològic- sinó metodològic. Si el científic social té que estudiar res més que individus, l'antropòleg té ben poc a fer. Tindrà que passar-li el relleu al psicòleg social o a un altre tipus de científic social perquè analitzi aquest tipus de situacions...

Com Kieu-long tampoc tenim massa clar si plorar o de donar-ne les gràcies als colonialistes.

PS. Gràcies per tot, Jofre. Sobretot pels teus comentaris tan preciosos.

Una abraçada i fins aviat!

Mon