Aquesta pluja, terra seca, infèrtil

Perquè escriure esdevé aquests dies necessari, imprescindible. Potser és la pluja, que cau forta, amb contundència, com ha de ser, entristint la ciutat d'una manera enèrgica i ràpidament inexplicable. Potser son les xerrades, les baralles interiors entre tu i el meu interior, sense exterioritzar-se, o tal vegada les paraules boniques que dius que no es relacionen amb els teus actes mesquins.
Com diu un bon amic: qui sap si la tendresa...
i cinc paraules amb tant rerefons que difícil qui l'intenti interpretar.

Potser el que sento és fruit d'unes paraules mal trobades, d'un passat que em torna a la memòria en forma de records amargs i tendres alhora, nits de cubates, matins de cafè amb llet sense haver dormit i mil històries que mai ens explicàrem.

O el retrobament, en massa bon moment.

No demanar res, i voler-ho tot. sense exigències, però sense concessions.

Com caminar sobre la terra seca, infèrtil, d'un camp que algun dia fou d'alguna cosa...

O com la pluja, aquesta pluja forta que des d'ahir no ha tornat. Com tu, mullant terrenys i desapareixent, deixant la terra xopa de sentiments.