Aquesta Etapa

Fa temps que estic immersa en una situació que no és gens fàcil per mí. No us penseu pas que m'hi he trobat en ella de casualitat, no...hi estic ficada per pròpia voluntat.

Aquest dissabte farà dos anys que em trobo trista, i que no trobo cap manera de consolar-me, només desitjant que tot això s'acabi d'una maleida vegada.

Aquell estiu del 2003 va ésser el més feliç de la meva vida, va començar acabant la selectivitat i va acabar de la mà de la meva "actual" parella. I després de l'estiu que va venir? Doncs la meva marxada a la ciutat de Lleida per estudiar. Una decisió que la vaig triar sense escoltar ningú i sobretot sense parar-me a pensar en les conseqüències que tot això tindria a la meva vida i a la dels altres.

Des de que vaig marxar no sóc feliç, bé només quan puc estar amb el meu "xicot" i amb la meva família ( que des de la llunyania m'he adonat de quan me l'estimo i la trobo a faltar) . A més a més, pel camí que he anat fent fins el dia d'avui he perdut dues amistats que mai pensava que les perdria...entre altres coses. I ara, fa una setmaneta estic a punt de perdre el que és l'amor de la meva vida...i es que suposu que ja ha aguantat prou...però jo me l'estimo i sé que he de canviar...però em costa. He de canviar cap a ser una persona feliç i deixar de plorar dia si i dia també, que dels ulls ja no me'n cauen llàgrimes, és el cor que se m'esmicola i algun dia em dirà prou...

Em queda un any per acabar la carrera i no sabeu les ganes que en tinc, per poder ser realment feliç i estic amb el meu kuket molt més temps junts...Le amo ( en el nostre llenguatge) i faria qualsevol cosa per ell, m'ho ha donat tot i jo només li he fet mal i més mal....

Espero que dijous que faig 20 anys enceti una nova vida, començant per viure plenament l'estiu en el qual estaré a la meva ciutat Manresa, i em permetrà veure al meu ninet més sovint.

Demano perdó tant als meus pares, com al meu xicot....i que per favor s'acabi aquesta etapa, perquè ja he aprés i molt del meu error.