Aquest client sí, i l'altre també

Mig matí, entra un altre client.
-Bon dia, guapíssima
-Bon dia, què et fa falta? li dic somrient
Em cau bé aquest noi, sempre em fa riure. El seu aspecte cansat amb cara de pillo sembla que demani una abraçada urgent. Els cabells negres i arrissats li cauen per sobre les ulleres. Cabells negres, texans i jersi negres, sembla més prim del que realment ès.
Es repenja a sobre el taulell, invadeix el meu espai, el noto massa a prop. Faig un pas enrere, petit, no vull que s'en adoni. Els clients s'han de tractar bé, no? això intento.
Em mira amb ullets tendres i les mans obertes al costat del bloc d'albarans.
Ah, vaja, li veig un anell daurat a la mà esquerra.
-Ui, veus això? li dic assenyalant-li el dit
-Sí, un anell, però... i si el canvio de dit? - em pica l'ullet.
-Ni parlar-ne- contesto sense deixar de somriure - Apa, va, què volies?
Ja no recorda què li feia falta, com sempre, i estarà una bona estona voltant per la botiga, rient i comprant fins que marxi.
Però si no són els clients que riuen, són els de les lamentacions. Com el vellet que sempre té un ull mig tancat, vesteix de gris i camina encorbat. La seva salutació sempre es la mateixa:
-Aaii els vells, nena, es trist ser vell, no ho vulguis ser mai tu.
No li puc dir que n'hi ha que es queden pel camí, que tindré sort si hi arribo.
Sempre es queixa, remuga, gemega i sospira... Aaii els vells...
També en tinc de ben diferents, com una velleta que va entrar amb la dentadura postissa en una mà i una dent a l'altre i mirant-me amb cara de pena em va dir:
-Em poses una gota d'allò que ho enganxa tot?
Ondia, estar darrera al taulell és com tenir una finestra oberta al món. Ells no ho saben, però m'enriqueixen l'esperit.
-A veure, a qui toca ara?