Angoixa

Dues dones entren al metro alhora. Les dues són joves i maques. Sembla que tinguin la mateixa edat. De fet, la tenen, però el maquillatge i el vestit d'una la fan més "senyora". L'altra podríem dir que és una estudiant universitària. Porta una motxilla a l'esquena i fa cara d'haver dormit poc.

A aquestes hores el vagó va replet i quan sona el senyal de tancar les portes quatre o cinc "persones" s'emboteixen literalment contra els innocents passatgers que hi ha dins.

- Nena, vigila amb les teves coses, portes la cremallera oberta - diu la jove amb millor aparença.

- Ui sí, gràcies! - contesta la jove de la motxilla, que creiem que és una estudiant universitària. Mentre tanca la bossa repassa visualment el seu contingut - Merda! M'han robat la cartera! - exclama amb indignació. Tot el tren es gira cap a ella. Una sensació de desconfiança regna a l'atmosfera gris i irrespirable del metro en hora punta. La velocitat de la màquina disminueix, ja estan arribant a la propera estació, Catalunya. Hi ha empentes. Nervis. Què faig? Qui ha estat? Merda, merda, merda... Casualment, les mateixes persones, quatre o cinc, que han pujat a l'anterior estació, baixen al mateix temps ara. Un plor apagat i contingut apareix al rostre de la jove de la motxilla. Una pressió al pit li apareix de sobte. Forta, contundent.

... pum! pum! ... pum! pum! ... pum! pum? ...

A terra. Un infart ha pogut amb ella. I ara? Què faig? Ningú no em coneix, m'han robat la documentació, ningú sap qui sóc, ningú pot avisar a casa...

- Sí nena - diu per a si mateixa la jove que havia entrat amb ella - hi ha algú que sí que pot.