Àngela

Àngela Coll era una d'aquelles dones que per telèfon, més que parlar, criden i, quan més lluny es trobés el seu interlocutor més alçava la veu, potser en l'ignorant creença que el so es perdia en la llargada del cable telefònic. A més, la Sra. Coll parlava sempre com si tingués pressa, de manera eixelebrada, sense pausa entre paraules i deixant molt poc de temps a l'altre per poder dir res. Era una xerrameca histèrica acompanyada d'una falta de sentit desmesurada; es produïen canvis de tema cada vint o trenta mots, sense nexes, evitant discussions o perspectives diferents.
En el si de les seves amistats i família se la coneixia com a alegre i dispersa, social i hospitalària, afable i cortès. Era agradable tenir-la com a veïna de taula i escoltar la seva inacabable llengua, mai avorrida gràcies a l'èmfasi i tonalitat que proferia. A vegades, és cert, es feia pesada, però no per allò de què parlava, sinó per què només parlava ella i, sincerament, sentir Àngela durant deu o vint minuts, a cau d'orella, sense quasi respirar, era com sentir un despertador que, en comptes d'un so impertinent, et donava conversa.
Àngela s'havia casat de molt jove amb un home baix i gras, molt simpàtic i atent, que treballava de viatjant i poques vegades passava una nit sencera a ciutat. Li havia donat dues filles, la Sara i la Berta, que ja vivien pel seu compte, l'una casada i l'altre extraviada amb un hippie per Europa. L'havien feta molt feliç, les nenes, i el seu marit també durant un temps. Però ell va conèixer la dependenta d'una oficina d'informació i se'n va anar amb ella; es van separar legalment i ara Àngela rebia una pensió. Quan Berta se'n va anar sa mare sentí una profunda frustració, sempre havia desitjat poder assistir al casament de la filla gran, veure-la vestida de blanc en una església i ella asseguda al primer banc, emocionada, amb un preciós vestit que l'aprimés. Va ser Sara qui es casà, amb un home alt i cepat, no gaire llest, però que guanyava un bon sou com a assessor de no sabia quina empresa. El casament de Sara havia estat preciós, hi assistiren més de cent persones i la nena estava preciosa, als seus vint-i-quatre anys.
Feia poc que Àngela havia rebut una carta de la seva filla gran on li comunicava que estava instal·lada a Budapest, en un petit apartament i li enviava una fotografia de la parella a les afores de l'edifici; semblava que, per fi, el hippie havia tocat de peus a terra i tenia feina d'alguna cosa. Allò va ser una bona notícia que li donà tema de conversa i debat per molt de temps. Però altre cop fou la petita qui li donà una més gran alegria: després de tres anys de matrimoni, Sara estava embarassada.
Les seves amigues l'escoltaven quan Àngela els parlava de la futura descendència, ella s'emocionava i repetia la mateixa història una vegada i una altra, que si fos nen li agradaria que li posessin tal nom i que si fos nena tal altra, que tan li feia què fos mentre naixés sana i bona, la criatura. Últimament Àngela només parlava d'això; ho feia per telèfon, per carta o per postal, en directe ho feia amb les veïnes, les parentes, les amigues i les conegudes.
Inconscientment, degut a la seva educació costumista, només tractava aquell tema a fons amb altre dones, mai amb homes, com si parlar-ne no fos del seu interès. "Estan massa enfeinats per preocupar-se d'aquestes coses", deia. Les amigues visitaren Àngela més del sovint ja que, més del sovint, Sara era a ca sa mare. Deia que tot anava perfectament, que la criatura estava en perfecta salut, que es desenvolupava a la perfecció, tot perfecte. La panxa era més grossa cada cop que hi anava.
Als nou mesos va sortir una nena.
- Sembla una maledicció - va dir en broma i sense espais -, només em segueixen nenes.
El pare volia que es digués Mònica, o Verònica, o un nom modern. La mare preferia Sandra o Sílvia. L'àvia, en canvi, sense deixar de somriure i explicant sempre les raons de la seva decisió, va creure convenient que la neta s'anomenés Clàudia. Era el nom de la seva àvia i el de la mare del pare de la criatura, un homenatge a generacions anteriors, i un nom molt maco. No li van fer cas i, al cap de cinc dies, la nena ja sentia la paraula Mònica més sovint que cap altra.
Àngela portava les fotografies de la recent nata Mònica sempre a sobre. Les mostrava a tothom i explicava l'escena en que succeïa i que maca que era i que graciosa. Evidentment per telèfon no podia ensenyar les imatges però cridava igualment. No va tenir temps però a fruir prou de Mònica que ja na néixer l'Albert, de nacionalitat hongaresa, morè com la seva mare. I amb l'Albert una visita, després d'anys de no veure's, Berta tornaria a casa per ensenyar el nen a la seva àvia. Van ser uns dies estressants per Àngela, que tenia la casa plena com mai: les dues filles, els dos gendres, el net i la neta i fins i tot el ex - marit amb la segona dona. Àngela estava encantada, mai havia somrigut tant com aquells dies i es veia obligada a acompanyar-se constantment d'un vas d'aigua, doncs parlava tant que sempre tenia la boca seca.
Era feliç i n'era conscient. S'emocionava quan veia els dos nens dins els seus llitets, amb les galtones rosades i rodones, els peuets suaus i minúsculs, les manetes que es tancaven quan li prenien el seu dit gras. Mai s'havia gastat tants diners, ni quan en tenia, preparava plats suculents per les nenes, comprava vestidets pels nets i joguines de tota mena, sense adonar-se que a la Mònica li dava nines i roba rosa i a l'Albert cotxes i roba blava. Però dins d'aquella felicitat Àngela se sentia traïda, traïda perquè Berta no li havia dit res de l'embaràs que s'havia produït només quatre mesos després del de Sara, però aquella traïció quedà perdonada després d'unes paraules i una abraçada, coses del passat.
Si sempre s'havia seguit portant bé amb el seu ex - marit, ara la relació era millor i tot. Amb una mica de vergonya, ell li havia confessat, en un moment de solitud, que la seva història amb l'oficinista no funcionava, que ella era força més jove i que veia que se li acaba l'atracció del començament. I Àngela l'havia consolat, li havia dit sense espais que aquestes coses passaven, que ho hauria d'haver previst, però que al mal temps bona cara i que les coses s'arreglarien, i ell havia somrigut, l'havia abraçada amb els seus curts braços i li havia dit que era la millor persona que mai havia conegut.
Perquè Àngela podia parlar massa, ser excessivament esbojarrada i cansar de vegades, però era molt bona persona. El seu marit mateix l'havia deixada aprofitant-se de la bona fe que mostrava, la filla gran havia marxat sabent que sa mare mai la deixaria de banda i Sara, sempre que havia tingut problemes econòmics o personals li havia demanat ajuda. I era bona persona perquè, malgrat algunes inconveniències, la vida l'havia tractada bé: havia nascut en una família honrada i treballadora, anat a una escola amb mestres comprensius i efectius, casada amb algú que l'havia estimada molt durant molt de temps i tenia dues filles precioses i, en el fons, encantadores, i ara dos nets d'allò més saludables i simpàtics.
I els nets van anar creixent. Cada Nadal la família es reunia i al cap d'un anys Berta tornà de Budapest i s'instal·là amb el representant a la ciutat. Quan va fer els seixanta va plorar com una magdalena només entrar al menjador de casa la més gran de les filles: tots els seus amics i amigues, tots els familiars propers eren allí. Va rebre atencions i regals, va ser possiblement el dia més feliç de la seva vida, havia estimat i s'havia sentit estimada.
Només calia conèixer-la una mica per estimar-la, era molt fàcil fer-ho. Tothom estimava Àngela. Per això, quan als setanta-tres el metge li va diagnosticar un tumor cerebral i la van internar en un geriàtric especial, ella nova pensar que les nenes i les amigues deixessin de visitar-la després d'un temps perquè eren cruels, mala gent que no l'estimava, sinó perquè és clar, en aquesta vida moderna, ningú té temps per una dona malalta.