Amor

Un relat de: tapisser

Quan et vaig veure l’esquena, ja em vas amorejar. Només una serp que hagués estudiat una carrera, podia imaginar les ondulacions que feien ballar aquella teva figura.
No recordo si era molt bru el teu cos, però anem a posar que ho fos, perquè, posats a escollir, seria del meu gust que fos així, al cap i a la fi això ho escric jo, i alguna llicència em puc donar.
Et vaig dir:
-Ei precccciosssssa !.
I vaig allargar la mà de manera impulsiva, buscant la carn desitjada- juro que sense voler-
Tu et vas girar amb aquella gràcia amb què ho fan les actrius dels anuncis de xampús, fent voleiar els teus cabells rojos, i em vares fotre una hòstia que recordaré sempre com: “El dia de la meva segona comunió”.
- Babaiós! (em vas dir amb aquell fil de veu de nena bona que acaba de prendre’s una cassalla)
La pedra del teu anell (aiguamarina, crec) es va desmuntar, i amb la força de l'impuls de la teva afectuosa galeta va anar a parar en el més profund de la meva gola.
- Quin mal.
No cal dir que vaig fer com si no tingués altre mal que el moral, i tu, ni te'n vas adonar de la pèrdua de la pedra de la teva baga (per això no me la vas reclamar).

En arribar a casa, vaig fer una mica d’examen de la meva actuació, i em vaig sentir, de debò, molt malament. El meu comportament normal no era anar dient “Ei preciosa” a les noies -encara que tinguessin aquelles formes i aquells cabells rojos que tu passejaves-.
Em va venir al cap, i no sé ben bé perquè, que m'havia empassada- la pedra del teu anell- i vaig recordar que l’aigua de mar no és ben acollida per al meu estómac.
Em vaig fer unes verdures a la planxa i uns fibrosos espàrrecs de manera que s’emboliquessin amb la joia empassada, i així expulsar-la sense dolor.
A partir d’aleshores hauria de controlar les meves deposicions com si fos un bebè.
Vaig anar a dormir convençut que, l'endemà em retrobaria amb l’aiguamarina, encara que fos d’una manera diferent de la qual recordava en el dit de la meva enamorada.

L'endemà; dents netes, afaitat, a punt de dutxa i sento com un rebombori de budells que sens dubte em dóna, com cada dia, la barreja de cereals, evidentment integrals i comprats en una botiga biològica, suc de pomelo, també ecològic i el cafè d'unes plantacions concretes del nord de l’Amazona i llet de tauleta de rebedor del Vietnam. (Avui en dia, com més estrany és el lloc d’ on es muny la llet, més bona és pel cos i més ben acceptada per grups pro alimentació biològica, vegans, etc.)
Per mor que no s'escolin les deposicions pel desguàs de la tassa, prenc una bacineta que a la saó he preparat abans.
Com no tinc massa cosa més a fer que esperar, faig memòria, i no recordo trobar-me en aquesta positura d'ençà que tinc ús de raó.
En fi...

Les músiques són com els preludis dels actes, i en aquell moment, el preludi que acompanya a una turmenta, anuncia, la sortida a l'exterior, d'un objecte que, no per esperat, és rebut amb menys il•lusió, talment; com un fill en un part.
El moment arribà, i, encara que orfe de pare amb càmera de vídeo filmant l'instant, es va produir el so clàssic que fa en caure una cosa sòlida embolcallada per un altre, diguem-ne, menys sòlida.
Habemus aiguamarinam.!!!
Fent una tria poc agradable, la vaig trobar, era allà, amb el seu color blau característic, i mostrant orgullosa la seva magnífica talla, que la faria engalzar de manera perfecta en el seu suport d' or, actualment, buit de gemma.
A mi, de fet, el que em feia perdre el nord era el dit de la mà del braç del cos que el lluïa, cabells rojos inclosos.

Ara que havia recuperat la pedra, vaig rumiar com tornar-la a la seva propietària i, a l’hora, veure-la de nou, car el seu record, m’inflamava l'esperit, i en el mateix fet se m'anava desinflamant la galta.
Durant molts dies vaig estar fent guàrdia, a diferents hores, en el lloc on ens “vàrem conèixer” però no vaig tenir cap mena de recompensa.

Les joieries!!!
Quina magnífica idea!!!
Visitaria totes i cada una de les joieries de la ciutat fins que trobes alguna en que, en el seu taller, s’ hagués rebut l’encàrrec de buscar una pedra per ser encalçada en un anell que havia perdut la bombeta roscada del seu portalàmpades original.
Després de visitar-ne la primera centena, vaig xocar amb la llei de protecció de dades que impedia que em donessin ni noms, ni adreces, ni telèfons de cap client seu, encara que diversos joiers em varen prometre que, de no existir aquesta norma, gustosos, m’haguessin ajudat.

L’endemà vaig quedar amb la meva amiga Clara-Isabel per tal que em donés un cop de mà, ja que, jo estava tan penjat d’aquell anell, d’aquell dit i de l’aigua marina que havia defecat, que em trobava en un atzucac i no me'n sabia sortir tot sol.
Després de 12 litres de te (Xai) -que és una beguda molt especiada i que ajuda molt a pensar- la meva amiga, aquesta, que està com una cabra, va trinar: I si posem uns rètols en els arbres com els que hom posa per buscar feina?

Va ser dit i fet, la qual cosa em demostra, que els nens i els folls, de vegades, l’encerten. La meva amiga ja no era cap nena.
Vàrem dissenyar un rètol tan preciós que, el mateix Fontserè, voldria haver pogut signar com a seu.
A un extrem, un dit cor, amb un anell orfe de pedreria i a sota una inscripció que resava: ES BUSCA. Hi havia també els meus telèfons i un text que deia: “NOIA D’ELS CABELLS DE FOC, JO TINC LA PEDRA QUE A TU ET FA FALTA” (la frase em va venir al cap com si res; sóc un poeta)
A la impressora de casa, li vàrem encarregar només cent unitats, perquè la imatge de cent dits senyalant en totes direccions ens va semblar el punt d’equilibri de la mala educació.
En una excursió nocturna pel barri varen quedar perfectament distribuïts a les parets, arbres, fanals, etc. La centena de dits incriminatoris dormiren al carrer explicant a tothom el què passava i preguntant si en sabien res de l’anell.
No havíem arribat al replà de casa que, de la porta de l'ascensor estant, es va començar a sentir el timbre del telèfon. Com passa gairebé sempre en aquestes ocasions, va ser agafar l’auricular que van interrompre la trucada.

Amb na Clara-Isabel vàrem decidir fer un pa amb tomàquet i descansar una estona que ja ens havíem guanyat el jornal.
Abans que marxés la meva amiga, varen començar les trucades:
Una que havia perdut un Rubí i la segona un Lapizlapuli. Per curiositat els hi vaig demanar el color dels cabells. Les dues rosses, una natural i l ‘altre de pot.
Una senyora que em garantia la nuesa de l'anell de la seva filla, va trucar reclamant el protagonisme (la nena era a treballar) contestant-me després de saber la resposta a cada qüestió:
-És una aiguamarina la pedra que ha perdut la seva filla
-Si, si una aiguamarina.
-Els seus, cabells, de la seva filla, són rossos?
- Si, si rossos.
- El seu nom, de la seva filla, es: Alicia Sanchez Camacho ?
- Si, si Alicia…
- A la merda senyora, vagi a la merda!
L'endemà va començar d’una manera similar a com havia acabat la vigília.
Tothom havia perdut coses, inclús un senyor de La Corunya, que va trucar perquè feia un temps, li havia desaparegut un fill i ell estava segur que l’aigua marina hi tenia alguna cosa a veure.
Vaig rebre manta trucades, mati, tarda i nit. Aprofitats, despistats, pares i mares que veien en l'afer de l'anell, algun vincle amb les paraules casament, i/o compromís, que servis per desempallegar se del fill o la filla.
Fins que al setè dia, en vaig rebre una que em va semblar particular. Aquell timbre de veu em va recordar el d'una bona nena que juga a empassar-se alguna cassalla de tant en tant, i com no, li vaig demanar el color dels seus cabells.
- “Caoba”. (va estar la contesta )
La qual cosa, i donats els meus nuls coneixements dels noms de les coloracions capil•lars em deixava amb una resposta buida de sentit i que jo no podia entendre, per tant vaig decidir concretar una cita.
Era ella, segur. !!!

No tenia massa clar si m’avia posat massa col•lonia, i m’anava flairant el baix de les aixelles de manera compulsiva, perquè el neguit de l'espera em feia suar d’una manera anormal en mi.
No havien passat dos minuts de l’ hora en què havíem quedat, que es va presentar, amb la seva espectacular cabellera vermella.
I està clar que era ella!!!
El primer que va arribar va estar el seu dit que, anticipava a la resta del seu cos, amb l’anell buit de joia, per a ser identificat i reconegut com el causant de la retrobada
Després de saludar-la, el primer so que recordo són unes vagues paraules que deien alguna cosa així com...(Era la meva veu):
Per amorosir la situació de l'altre dia, he pensat, que podríem sopar…, és a dir, que si tu ho vols, et convido a sopar.
No va dir que no, tampoc va dir que si, crec que no va dir res, però les nostres passes s’encaraven cap aquell establiment on un senyor a la porta estant, anava demanant a la gent, si volia entrar a provar la seva cuina, que prometia deliciosa.
Amb les amanides, ja ens havíem begut dues ampolles de Heid Marques, reserva del 2006, que no estava gens malament, per a mi, que el dia que celebro alguna cosa ho faig amb Pinki.
Amb els segons plats, vàrem estar més entretinguts amb el menjar que amb el beure, però també varen caure dues ampolles més.
La primera seva paraula que recordo es va gestar amb els cafès, i des d’aleshores no he pogut o no he volgut oblidar aquella veu de nena bona que acaba de prendre’s una cassalla.
- Tot el que tu has estat fantasiant aquests dies també he estat imaginant-ho jo.
No mes et demano quatre condicions:
Tu em tornaràs la pedra com jo et digui.
Anirem, en sortir del restaurant, on jo digui.
A les dotze en punt de la nit jo he de ser a casa meva amb l’aiguamarina.
I l'última: no ens hem de veure mai més.

Ara era jo qui va emmudir, i això que em costa molt. Havent passat una llarga estona, vaig respondre afirmativament.
Res, a partir d’aquella hora (dos quarts de nou del vespre), em pertanyia, tot jo era sota l'embruix de la dama dels cabells rojos i de l'anell sense pedreria. M hi vaig abandonar en ells.
Per a mi estar enamorat és alguna cosa molt semblant a aquest moment.

En sortir, del restaurant ens esperava un taxi, que ens va dur a un hotel on la meva dama havia fet reserva d’una habitació.
Vàrem arribar a la “tres-cents deu” amb la meitat de la roba que dúiem en pujar a l’ascensor.
Vàrem aterrar en l'aeroport immens d’aquell llit d’hotel, panteixant, i em va ser donada la primera instrucció del joc que tot just ara començava. Com un pessigolleig intim, amb més ofici de xiuxiueig que de paraula, just en el cau de la meva orella vaig imaginar a la vegada que sentir, les paraules:
-He perdut l’anell en algun plec del meu cos i ara no recordo on.
M’ el buscaràs?
No he estat mai maça pencaire però aquella feina ja m’agradava.
Recordo descordar botons, baixar cremalleres, estirar gomes, fer cruixir Belcros, treure sabates, mitges, coses que ni sé com es diuen, però el maleït anell no hi era, així que hauria d'escanejar aquell cos sencer per segona vegada.
De cop vaig recordar que dels cinc sentits que diuen tenim, encara me'n faltava fer servir dos: El gust i l’olfacte.
Despullats com estàvem entre llençols, cobrellits i fantasies vaig començar un viatge que tenia el rètol de sortida en els seus peus, m’hi vaig entretenir el temps just, per què li canviés la respiració un parell de cops, i em vaig trobar amb el congost que separava les seves cames llargues com el Nil i vaig descobrir, en el seu deixar-se que, com el riu, tenia zones poc explorades, però amb ganes de ser descobertes i, sense salacot ni portejadors ni sherpes, vaig començar un viatge ascendent que només finalitzaria en la gespa d’aquell bosc que visualitzava però no volia conèixer encara. Vaig fer servir tant l’olfacte que l'olor de la meva saliva es barrejava amb el sabor salat de la seva pell desitjosa i creava una simbiosi que era confident del temps limitat que estàvem dedicant a estimar-nos.
Faltaven pocs centímetres per arribar al bosc de color de Rubí, en sentia l'olor agradable que jo volia sentir, i no vaig tenir més collons que entrar-hi tot i que no era la meva intenció primera., ho vaig fer primer amb els dits, ja que em preocupava una mica la idea que l’anell fos en aquell gorg i em pugues fer mal però quan vaig estar segur de què aquell tampoc era l'amagatall, ho vaig fer amb el meu membre que havia estat esperant l'ocasió en un estat de semi contenció, expectant qualsevol pretext per a rebentar.
En canviar de postura, vaig tenir els seus llavis a rondar dels meus i, m’ho vaig fer anar bé per inspeccionar aquesta nova cavitat amb la meva llengua.
Estava allà dintre!!! Jo us ho puc jurar!!!
De la manera més dissimulada que vaig ser capaç, vaig posar-me a la boca l’Aiguamarina orfe d’anell (sense voler pensar maça d’on havia sortit) i amb la punteta de la llengua, vaig jugar a ser un orfebre cec, que ha d'encalçar una joia a un anell, i ho vaig aconseguir. (Per a més seguretat jo hi hauria posat una goteta de “Loctite”).
Fet i no fet havien passat un parell d’hores, havíem pactat que el nostre joc s’acabaria a dos quarts de dotze, passés el que passés, de manera que pogués ser on volgués a les dotze tal com va dir.
Com vàrem comprovar que faltava una hora sencera, vàrem decidir seguir jugant, encara que la penyora del joc ja hagués estat pagada en el primer assalt del combat, recordem que la ultima condició feia preveure que un altre joc com aquell no es repetiria i si volíem que no fos així, hauríem d’esmerçar molta imaginació.
Total, la condició era que no ens veuríem mai més... I hi havia tants jocs en què no calia veure’ns...

Comentaris

  • 'els nens i els folls l'encerten'[Ofensiu]
    Mena Guiga | 17-07-2015

    Aquesta frase m'ha agradat i és ben certa.

    Un relat divertit i entretingut, amb ritme en incorporar-hi diàleg.
    Té algun matís perecaldersià, penso.

    Has començat molt bé i després -i penso que vas passar de revisar, cosa que està bé, ho recomano, que dóna al relat, el que mostres, una altra imatge important, perquè les faltes d'ortografia o de posar comes, punts...sempre sembla que embruten els relats i els restin valor (però, ei, que tots estem aprenent, que també foto errades, no fa massa escrivia 'txàsis' i resulta que és 'xassís', que sembla atxís o una herbota d'aquelles col·locaire -imagino, que no toco aquests verals).

    La part eròtica és força original al barrejar-hi el joc de les proves.
    Allò del 'Loctite' algú me'n va parlar fa temps, però a les meves terres té un altre nom, 'Superglue'. :)

    Tens gràcia i saps relatar, no ho deixis mai, són talents que acompanyen, és llibertat, és salut i és comunicació. Mira si no val la pena!

    Afegeixo -no tot- cosetes que he vist (sobretot, pren-t'ho amb un somriure) (i gràcies pel teu entusiasta comentari a 'Màscara bèstia'. Ummm, dir qui és, dir qui és...és qui t'imagines!).

    -Hi ha quatre 'si' a les converses que són 'si' d'afirmació i que van amb accent, sinó són 'si' de condició.
    - ,ja que, ----si ho llegeixes en veu alta notaràs com van les comes
    -mati- l'accent!
    -maça----massa
    -m'avia----m'havia
    -col·lonia----colònia
    -retrobada----acabes frase i falta el punt
    -no mes----només
    -m'hi vaig abandonar en ells---el 'en ells' ja està entès en el 'm'hi'
    -intim----íntim
    -Belcros, Rubi----no calen majúscules, penso
    -em feia suar d'una manera anormal en mi---el 'en mi' no cal, se sobreentén.
    -aiguamarian----a vegades ho escrius junt, d'altre s'ha divorciat (aigua marina)

    Afegeixo que mentre llegia, al meu torna, anotava mots que uses que normalment no faig servir i que trobo interessants (àdhuc algun que desconec, sempre aprenent, i que ara buscaré: 'cassalla', que has fet servir tres cops) com ara incriminatori, a la saó, engarzar, baga, amorejar...

    Gràcies per llegir-me. M'ha agradat llegir-te, també!!!!!

    Mena