Amor suspès

Suspès a l`aire, amor, voreges els límits de l`horitzó, esquivant cautelosament cada raig de sol. I així, ho ets tot i no ets res més. I no hi ha paraula que millor ho expliqui que aquest ben intencionat silenci.

La vida és feta de petits bocins, alguns dels quals poden unir-se per crear nous camins. Però hi han trossets farcits amb partícules dissemblants, que limiten les meves creences sobre si les parts oposades s`atrauen. I penso que segurament sí, que algunes parts connecten i resten per l`eternitat; així com que d`altres besllumen amb harmoniosa intensitat però, ves a saber perquè, passen de llarg; i també que unes poques, les més complicades, prefereixen, voluntàriament, viure relegades en la clandestinitat. I és per això, per no revelar-se, que aquest pessic de mi mateixa, difícil de digerir i de servir d`aliment, crea racons ombrívols a on l`amor no pereix però hi troba el millor amagatall. Tot sia per poder així romandre en el meu ben intencionat silenci, no només per covardia, sinó també per una real i sincera estima.

D`aquesta manera sento que et respecto, amor. Sense intents d`atendre a raons sobre el meu pensar, sense pretensions d`intentar transmetre`t la meva visió del món. No puc ni vull justificar-me, em conformo amb no ser entesa si això implica alguna fita millor com, per exemple, que la felicitat truqui a la teva porta. Doncs si desbordant d`alegria reps les teves bones noves, qui sóc jo per ensorrar la festa?

I l`amor seguirà així suspès a l`aire, vorejant els límits de l`horitzó, recolzant i descansant la seva càrrega sobre els núvols d`un cel tenyit de roig. Amagat en un continu capvespre ple de llums i de penombres, a l`aguait de res en concret i de tot alhora. Tranquil i content de no morir, feliç d`haver estat creat i en pau per no voler danyar; però alhora una mica insegur per si, no volent molestar, potser s`està equivocant. Si fos així, que l`amor em perdoni per no saber, ni voler, posicionar-me entre el bé i el mal preferint restar-hi més enllà...