Amor robat, Amor guanyat. (2 de 4). Abandons.

El Manel s'havia enamorat profundament de l'Albert. Però com era això possible? Ell creia que s'estimava a la seva promesa, creia que estava profundament adherit a la fe catòlica. I ara, a la víspera de la seva promesa a la fe, s'havia deixat seduir per un amic!

Quan tornà a casa, la seva novia no feu preguntes. Per bé que el notà com a cambiat, deduí que això era degut als nervis del seu baptisme i se'n anà a dormir tranquila.

L'endemà el Manel es trobava davant molta gent, a punt de ser convertit. La seva nòvia no hi faltava. L'Albert també hi havia acudit, perquè creia que havia caigut en l'oblit l'intent de seduir el seu amic i estimat, ara que s'anava a convertir: era com una manera de despedir-se de l'oportunitat de seduir-lo. L'Albert estava convençut de que la por que tenia el Manel a déu havia vençut per sobre de les caricies, dels petons, de la calor humana que havien compartit.

Just en el moment de convertir-se, el Manel dubtava. El capellà insistia perque fés via, però el Manel no se'l escoltava; mirà l'Albert, mirà la seva nòvia, mirà cap amunt com si esperés que déu caigués sobre ell, mirà a la seva família (tots eren catòlics), com aquesta veia feliç la seva conversió. Aleshores...

... llençà un crit:

- No!

Tothom s'esglaià. El Manel feu un gest refusant l'ostia del capellà i feu:

- Em sap greu, però no puc convertir-me. Estic enamorat d'un noi. Sóc homosexual.

I se'n anà plorant, més de ràbia espontànea que d'arrepentiment. Tothom murmurava, però ningú s'atrevia a seguir-lo, excepte la seva promesa, que es deia Maia.

- Però com pots fer això, Manel! - deia Maia. - Jo creia que m'estimaves!

Però el Manel no es deixava entendrir.

- Em creia que t'estimava, Maia. Ara es veu ben clar que prefereixo a un altre.

- Però l'Amor homosexual és pecat!

Manel dubtà una mica, però respongué:

- Sincerament, si l'església catòlica no acepta els meus sentiments, no vull el perdó que m'ofereixen!

- És que prefereixes l'infern?

- Has de tenir por d'una cosa quan l'Amor se t'hi interposa?

- I qui és el noi que estimes?

El Manel no s'atrevia a dir-ho, però la Maia saltà:

- Ben segur que deu ser l'Albert, oi? Mal fet vaig fer de deixar-te anar amb ell aquella nit! T'hi vas enamorar! Tindria que haver-ho vist!

La Maia agafà el Manel pel braç i digué:

- Tu no estàs enamorat del Manel; només estàs confòs. Fes-me cas i no t'hi emboliquis: oblida't de l'Albert, tornem a l'església, converteix-te, ens casarem i...

Però el Manel, d'una estrebada, s'alliberà de la Maia i li demanà, sisplau, que se'n anés. La Magda se'n va anar plorant; el Manel la va deixar anar-se'n, sense sentir gaire pena per ella. Tots els seus sentiments amorosos i sexuals anaven cap a l'Albert, i el Manel es deixava guiar per aquest amor, més fort que el pressentiment dels problemes que li portaria la seva família religiosa.

El Manel no volia anar a la casa a on vivia des de fa poc amb la Magda. Se'n va anar a casa dels seus pares. No se li acudia un lloc millor al que anar. A casa seva, els parents el reberen amb disgust (només tenia un germà de cinc anys), especialment el pare, un home fortament catòlic i dur de caràcter. Tot eren crítiques: que si havia de disculpar-se a la Magda i retornar la relació, que si havia d'engegar a dida a l'Albert i trencar-li l'amistat, que si el terrible càstig que li espera a l'infern, que si el pare a manar i el fill a obeir, que si per això l'havien educat tants anys... Al final, el Manel, fart d'escoltar les ininterrumpudes crítiques dels seus pares, se n'anà, després de tractar-los d'intolerants i d'opressius.
Ja al carrer, no sabia on anar a dormir. Se li acudí anar a un hotel, però, després d'una decisió tant difícil i sobtada, no volia estar sol, i sabia encara d'una persona que l'entendria; almenys que esperava que l'entendria. En els seus pitjors moments, s'havia acostumat a resar una pregària; ara, a un déu que el deixava així d'abandonat, no tenia ganes de resar-li res, ni un vers. Finalment, es dirigí allà a on creia que s'havia de dirigir.

Els seus passos eren lents, però ferms i sense pausa. No tenia ganes de pensar en res; mirava al terra i no es fixava en la gent que passava. Una llàgrima li relliscà per la galta, però se la eixugà de seguida. Pas a pas, arribà a la porta d'un pis, obrí amb la clau, pujà unes escales i, sense un moment de dubte, amb una força quasi atemorida i quasi obligada, obrí per segona vegada la porta del pis de l'Albert.

L'Albert corregué a veure qui havia arribat, i quan vegué que era el seu estimat Manel, corré a abraçar-lo i a besar-lo al front. El Manel trencà a plorar; s'havia reprimit les llàgrimes tot el camí. L'Albert l'acomodà en un sofà.

El Manel no pogué dir res durant uns minuts. L'Albert li portà beguda, però el Manel no tenia moltes ganes de beure. L'Albert li agafava la ma i preferia esperar a que parlés el Manel. Finalment, el Manel digué a l'Albert dues paraules del fons del seu cor:

- T'estimo.

- Jo també - feu l'Albert. Es feren un petó i el Manel digué:

- No em sap cap greu haber deixat el catolicisme per tu. Crec que al cor no se li ha de manar. A dir veritat, la meva relació amb Maia tampoc era meravellosa...

- Se't veia a la cara, Manel, que gairebé t'anaves a casar perquè els pares d'ambós us empenyien.

- Potser. Ara tu m'has seduit. Perquè ho has fet?

- Et sonarà immoral, però ho he fet pel meu desig egoista, per a sentir-me estimat pel que estimo...

- Ja, però.. què faré ara?

- Vine a viure amb mi.

- Ets conscient de que això et farà blanc de les crítiques, estimat?

- Ja en sóc, de blanc de les crítiques, des de que li vas anunciar a Maia dient que m'estimaves a mi.

- Això va ser un error. Dir-ho davant de tanta gent...

- Al contrari: la gent havia de saber-ho. Un Amor no ha de romandre a les fosques, Manelet.

- No, Albert, però...

- Res; no hi pensis més. Anirem al llit junts, si vols, i demà en parlarem.

Passaren uns quants dies. Corregué pertot arreu com un llampec el fet de que el Manel havia abandonat la seva estimada i la seva religió per un Amor homosexual. Tothom compadia a la "pobre" de la Maia. Tothom queia com a lleons sobre l'Albert i el Manel, excepte els pocs amics que tenien de debò, que feien veritables esforços per comprendre'ls i acceptar-los. A l'Albert la crítica de la gent no li importava massa, si bé a vegades havia de sacrificar-se força per a romandre indiferent; a l'Albert, atéu com era, poc li interessava si el seu amor era pecat o no. El Manel era molt més sensible a les crítiques, per bé que trobava en l'ateisme de l'Albert un suport enfront d'aquestes.

La Maia no aconseguia recuperar l'Amor del Manel. El Manel refusava continuament de parlar amb ella, i quan se la trobava pel carrer ni la saludava, doncs a partir d'ara aquest la considerava una noia massa manipuladora i poc aconsellable.

I així passà el temps...

(Continuarà).

www.lastoa.cat