Amor platònic

Sol passar, quan t'enamores d'un cantant, d'un professor, o d'un artista, la teva vida ha de ser massa afortunada perque ls vostres destins es trobin i tot se us faci possible.
Molts petons!*

Almenys preferiria un Amor platònic envers un cantant que no envers una persona més propera, que podria no ser tan complicat si no fos perquè simplement és irrealitzable o impossible.
Mai m'he enamorat d'un@ cantant@ o d'algú famós... potser perquè ja anava amb la idea de que no pot haver-hi res... però, en canvi, si que últimament m'he enamorat (i m'estic enamorant) de les persones "no indicades", ja que no senten el mateix... és dur, però el nom ja ho diu: amor platònic (o diga-li impossible, o diga-li irrealitzable...). Un amor, que no pot ser.

He trobat interessant el fet de que no destapis que és un cantant fins al final (bé... a no ser que abans passis per la introducció... cosa força lògica, però que quan s'entra desde els últims comentats no es sol fer... jejeje).

Ostres tu! m'estic enrollant! em sap greu... deu ser la son! és que tot i no sé encara les onze, a mi em toca anar a dormir ja, que he de matinar força!

Que vagi bé!
Gemm@

entranyable aquest poema... qui no s'ha 'enamorat' mai d'un cantant!
Madur a l'hora també, en adonar-te que no hi ha res a fer...
M'agrada molt com l'has descrit (els cabells...) Quantes coses imaginem quan no coneixem les persones!.. això és l'amor platònic!
Gaudeix-lo però gaudeix també del real!!!

Petons!

Leela

Heheheh... Ben trobat, solarin.

Un reflex del que sovint passa en la societat actual: ens encisem d'aquells que venen una imatge. De vegades potser amb motiu. D'altres perquè la campanya publicitària el fa destacar i ser estimat.

M'agrada pel to d'humor emprat. Perquè jugues amb un fet que, en realitat, no és tan inusual.

Fins la propera,

LLIBRE