Amor ignorat

La meva imaginació volava,
t'imaginava etèria, celestial
i t'he vist matèria, física i real,
i la teva visió supera
el que havia imaginat.

I és que el teu rostre reflexa
que la teva ànima està neta
d'odis, rancúnies i aversions,
que el teu cor vessa
de bon sentiments i amor.

Et negues a tu mateixa
la teva bellesa exterior,
que no és sinó mirall fidel
del que amagues amb recel
dins l'anima i el cor.

T'escolto ple d'angoixa
els teus amors i desamors
m'expliques com se't trenca
el teu delicat cor
i no puc expressar-te
tot el meu dolor.

I no només em moro
per sentir-te patir,
perquè jo també sento
que es trenca el meu cor
quan me n'adono que ell no sóc jo.


Que només em pots veure
com algú més al món,
com si transparent fóra,
algú a qui dir-li hola,
com va tot?

Però no pot haver-hi res més,
res et puc oferir,
ni la meva presència,
ni el meu sincer amor,
que a qui no estima,
el d'altri se'l fa enutjós.

Molt ens distancia,
i res ens uneix,
tant ens diferencia,
que la meva companyia,
t'és indiferent.

Les meves amargues llàgrimes
estan cremant els meus ulls,
malden per escapar-se,
per vessar-se per tu,
de sentiment pur.

Mai dir-te això podré,
car sé que així et perdria,
que mai em perdonaries
carregar-te aquest pes
d'un amor que ignores.