Adéu-siau, amor meu.

Adéu-siau per sempre, amor meu.
Ja no et tornaré a destorbar amb les meves tonteries.
Ja no et molestaré amb paraules que no vols sentir.
Ja no tornaràs a patir preguntes que no vols respondre.
Ja no tindré lluna a qui udolar.
Ni muntanyes a les que voler pujar.
Ja no tornaré a veure el teu nom apareixent a la pantalla.
He esborrat tot allò que em podria fer pensar en tu.
He deixat de ser l'idiota que t'afalagava.
Jo només aspirava a compartir amb tu converses que sempre s'acabaven en monòlegs.
A compartir un esmorzar, una cervesa, un moscatell a mitja tarda.
La resposta sempre ha sigut el silenci. I què m'esperava??
Què podia esperar si em vas dir que si podíem continuar sent amics??
I jo m'ho vaig creure...
Amics...
Ja era molt més del que podia somiar.
Amics...
Escric això compulsivament, com sempre.
Sabent que segurament em torno a equivocar.
I ho faig sense rancúnia ni odi, si no és vers mi mateix.
Sempre estaràs en un raconet del meu cor i del meu pensament.
I jo seré per a tu com una fulla d'arbre que cau al teu pas i que oblides a l'instant.
Adéu-siau per sempre, amor meu.
Adéu-siau il/in/ad.