Alumne i mestre en la vida

Un relat de: Pilar Fajardo Corma

Endavant, enrera, endavant, enrera… Em passava l'estona gronxant-me, palplantada al replà de les aules de la uni (sempre li havíem dit així a la universitat, des que ens vam matricular). Uns tirats pel terra, altres jugant a cartes, altres... bé altres estaven al bar perquè passaven del català, probablement ja ho tenien tot perdut. Però la resta, els que ens estàvem allà, aquest patíem com una mala cosa. Després d'haver superat varies proves: el dictat amb menys de 3 faltes (i això que tenia una munió de parauletes que ves a saber qui les deu fer anar en la conversa diària); la redacció (uns petits relats amb vocabulari controlat i sense arriscar per no fotre la pota); evidentment els exàmens (de vocabulari i gramàtica) i la MALEÏDA PROVA ORAL. I allà hi érem amb el cor a la mà o amb la mà al cor, tant se val, l'estómac encongit, un nus a la gola, la boca seca (o s'hauria de dir, la boca eixuta), els pels de punta, la pell de gallina i...es va obrir la porta. En aquells moments no només tenia la pell de gallina, ho tenia tot de gallina, sí allò que esteu pensant també.
La Lali Cassany (professora del departament de català) es va apropar al plafó de suro i va penjar la llista dels que aquell any aprovaven el català de segon. Un cop aprovat ja podríem passar a 3r i en un anyet tenir el títol de mestre. Ve no sé per què dic PODRÍEM si jo no vaig aprovar.
Em va agafar una fredor calenta o una escalfor freda, ara no sabria descriure-ho, perquè tot i que més o menys una ja sap si va o no va prou preparada, la veritat és que l'esperança del pobre mortal s'enganxa fins al darrer moment. Però no, la crua realitat era que a tercer hauria de muntar-m'ho com fos per aprovar l'assignatura, ah! i de pas caldria tornar a passar la resta de proves (quina il·lusió).
Ai el català i la mare que el va... No, si maco ho és, té unes expressions força curioses i si aconsegueixes tenir un accent, perquè aquesta és una altre: l'accent. Tot el curs sentint que aquells que tenen el millor accent són els de la plana de Vic, però nosaltres els de Barcelona sempre serem els CAMACOS.
Bé, vaig fer tercer i vaig trucar a una bona amiga "catalanoparlant" de naixement amb la qual em trobava un cop per setmana per fer conversa (nosaltres, que sempre havíem parlat castellà des de la infància). I amb això i una mica d'esforç al juny vaig aprovar el català de segon i amb ell la carrera de magisteri.
Ja han passat 13 anys i sóc mestra d'infantil en una escola del meu poble. Aquell suspens em va ensenyar molt. Vaig retrobar una antiga amistat amb la qual ara em seria impossible tornar a parlar castellà i a més a més els meus petits alumnes m'ensenyen a diari una nova llengua: EL CATANYOL. Visca Catalunya i les seves llengües!

Comentaris

  • Aprendre a ensenyar i ensenyar a aprendre[Ofensiu]
    r_insa | 29-01-2008 | Valoració: 9

    Es una lliçó de la vida real, afegida a la propia experiencia i aplicada en la teva forma d'ensenyar.
    Molt be. Els teus alumnes tenen molta sort amb la seva 'senyo'.

  • hola Pilar[Ofensiu]
    ANEROL | 03-09-2007 | Valoració: 9

    Benvinguda la gran familia de relats.
    El relat és agradable de llegir, clar i sense pretensions. Et llegiré l'altre

  • Recorde el neguit davant l'examen.[Ofensiu]
    Rodamons | 25-05-2007

    Descrius perfectament els síntomes que he sentit moltes vegades: "l’estómac encongit, un nus a la gola, la boca seca", potser per això jo anva al bar a fer-me una ceveseta, per remullar la gola i fer passar els nervis.
    En l'examen del grau mitjà de valencià hi havia un exercici on et donaven un peu i calia que continuarem amb una redacció, jo vaig escriure un relat, que molt de temps més tard he penjat en aquesta web
    Quan els somnis es fan realitat
    Una abraçada Pilar.