La dóna 10

Un relat de: Pilar Fajardo Corma

06:45. El despertador ha sonat però encara puc gaudir d'uns minuts més. M'encanta aquesta sensació de silenci, aquests minuts que es plantegen com una llarga nit encara pel davant, sempre he pensat que són els moments que millor dormo. Tanco els ulls i… a disfru…NOOOOOO, m'he de llevar. Ràpid, ràpid, he d'arribar al bany i fer-me una dutxa a màxima velocitat abans que no es despertin els meus prínceps.
L'aigua regalima esquena avall i el sabó comença a fer escuma. El trajecte que segueixen les meves mans pels revolts del meu cos fan que recordi que aquest borrissol a les cames comença a demanar una mica d'atenció. Magnífic, només cal trobar un bon moment per depilar-me. Surto de la dutxa mig eixugant-me, em pentino el cabell a corre-cuita i me l'empastifo d'escuma i un superproducte que promet rínxols miraculosos.

07:20 Amb les calces com a única vestidura vaig a despertar l'Oriol.
-Bon dia, príncep. Desperta, apa que has d'ajudar a la marona - li dic mentre l'omplo el cos de petons i pessigolles.
-Vull dormir, deixa'm estar!- remuga entre els llençols.- Només 5 minuts, tu encara no t'has vestit i perquè portes els pits…Així?
-Així com? Sóc a casa meva i ara no seràs tu qui em digui com he d'anar, vailet. Apa aixecat i vesteix-te mentre m'encarrego del Roger.

En Roger encara és molt petit i a diferència del seu germà sembla encantat davant el balanceig dels meus pits. L'agafo a coll i en un tres i no res el canvio de bolquer i de roba i l'aparco a la gandula mentre li preparo el biberó.
La llet s'escalfa al microones i volo cap a l'habitació. M'embuto uns texans que em recorden que la pizza d'ahir a la nit va ser excessiva. Em poso una samarreta i retorno a la cuina. M'apropo al celobert i emulant a Epi (gran jugador de bàsquet quan jo era una nena) fico la roba a la rentadora i la programo per aquí a 8 hores.
-On és l'esmorzar?- diu l'Oriol que ja s'ha vestit i amb uns cabells remenats em mira des de la porta.
-Aquí ho tens, el Cola-Cao i un croissant, apa i li dones al Roger el seu bibe, d'acord?

08:00
-Vols apagar la tele i menjar el croissant? Que hem de marxar?
Cada matí la mateixa lluita per tal que esmorzi, mentre faig els entrepans per l'excursió i preparo la bossa del petit. Ja sé que podria deixar que mengés el menú de la guarderia però si li porto jo surt un pel més barat i ja n'hi ha prou amb que el Roger es quedi tot el dia. La factura és exageradament sucosa.
Fico els entrepans a la motxilla, les farinetes a la bosseta, el Roger al cotxet i l'Oriol a la plataforma.

08:20
Surto per la porta de casa en un temps rècord i enfilo el carrer com si es tractés d'una cursa. Pel camí em trobo a la resta de participants, mares i àvies amb cotxets més lleugers o que concursen amb un sol nen, però no, no em guanyaran, jo i només jo arribaré la primera. El Roger s'ho mira tot amb uns ulls com taronges i l'Oriol atacat dels nervis de l'excursió em demana per fer pipí. Els pipís es fan abans de sortir de casa, n'estic farta de repetir-li.
-El papa hauria parat i hauríem regat un arbre - em reta.
-El papa fa 2 hores que ha marxat de casa i no ha participat mai en aquesta cursa.
-Quina cursa mare?
08:40
L'esprint final i ja hi sóc. Agafo a coll al petit pixaner que sempre li fa gràcia de pitjar el timbre de l'escola bressol son germà.
Faig un kit-kat (que bé que venen aquestes expressions producte del consumisme actual) i acarono el meu petit, el miro als ulls i li dic, com sempre, que l'estimo molt i que s'ho passi molt bé.
Després d'això unes llàgrimes em desfan la ratlla negra que bordeja el meu ull i que el senyor MAX-FACTOR diu que em farà triomfar, llàgrimes de mare culpable de sacrificar el temps de família per una vida professional no gaire exitosa. Arribo a l'escola de l'Oriol que em demana si em quedaré a acomiadar-lo a l'autocar.
-Vida, no puc. La mare marxa volant a treballar, ja ho saps. Però et vindré a buscar i m'explicaràs totes les coses que has fet mentre berenem junts. Que et sembla?
-Ja. - remuga tristot- i també hi haurà el Roger?
-Noooooo, només tu i jo, completament sols.
Li faig una forta abraçada i mirant-lo als ulls m'adono de la magnífica barreja que hem fet el Joan i jo amb aquest marrec tan preciós i espavilat.

08:55
Ha acabat el temps de mare i comença el temps d'administrativa eficient. Espero que vingui l'autobús a la parada. Les cares de cada matí m'inspeccionen el modelet que porto i m'avaluen de l'1 al 10. Avui les seves mirades sembla que m'aproven pels pèls doncs potser han notat l'enganxada a les mitges, els pantalons mal planxats o potser tot sigui arrel dels rínxols mig desfets que porto, doncs el miraculós producte de bellesa no ha fet del tot el resultat esperat (je, je).
El bus em deixa a peu de la feina i en entrar la Lluïsa, la meva cap em mira inquisidora.
-Ja ho sé que arribo una mica justa, després em quedaré una mica més (Aaaah! No sé perquè li he dit això si precisament hauria de sortir abans per poder berenar amb l'Oriol)
-Eeeeei! Descansa, si no t'anava a dir res d'això. És només que tenim una reunió imprevista a l'hora de dinar. Et va bé?
-Si (quin remei).

09:30 Sec a la cadira i encenc l'ordinador. Em relaxa veure la meva taula endreçada amb la feina preparada, els clips, els post-its, els subratlladors, els impresos... Em sona el mòbil, és el Joan.
-Hola maca, com va?
-Hola, va com sempre. Què passa?
-Volia saber com ha anat amb l'Oriol, estava tant nerviós ahir per l'excursió... que...
-Sí és cert, bé s'ha llevat de seguida i s'ha quedat una mica trist perquè no l'he acomiadat a l'autocar, però li he promès que berenaríem junts.
-Ja, i quan ho fareu abans o després de passar per la caixa, t'enrecordes oi?
-Ostrassss, és veritat que avui és dijous i a la tarda havia d'anar a demanar el préstec. Doncs ja ho faré altre dia, mira Joan no podré. A més haurem d'anar corrents a recollir el Roger.
-Mira que t'ho vaig dir que jo no puc anar en cap moment.
-Escolta tinc mil coses al cap, si no pot ser avui aniré demà al mati, ja m'escaparé de la feina.
-Tu mateixa. Vinga fins la nit. I no et posis així.
No et posis així? Encara no són les 10 del matí i ja estic histèrica.

10:45
He introduït la gran majoria de dades i de seguida podré fer els gràfics que necessito per la reunió. Gràfiques comparativa amb excel, informes amb word, extracció de dades de l'acces i penso que ja és hora de descansar.
Em trobo amb el Pep a la màquina del cafè. Sempre em dóna conversa i em fa sentir afalagada. M'agrada poder parlar amb algú que no veu en mi una mare, una mestressa de casa o una administrativa. El Pep fa que em senti jo i no sé si el fet que m'agradi tant és bo o no. També em fa sentir culpable, com si estigués sent infidel a la meva vida a la meva parella, de fet fa temps que no tinc aquestes converses amb el Joan.
-Hola Júlia. Avui reunió, eh?
-Tu també vens? Doncs si que és important aquesta reunió, perquè tu ara estàs a compres oi?
-Si però la setmana passada vaig anar a una fira a Madrid i he d'exposar un nou projecte. Tu ja no vas a fires, oi? La veritat és que si t'interessa et puc proposar per la propera exposició i així sortim d'aquí. Podríem fer turisme, sempre queda temps per aquestes coses.
-Ja, ja. Fires? I que en faig de la meva vida?
-Segur que el Joan se'n surt perfectament i tu tens molta fluïdesa a l'hora d'exposar, t'ho hauries de pensar. Aquesta vegada la meva dóna es va afegir el cap de setmana i ens ho vam passar molt bé. Pensa-t'ho.
Dec tenir cara de tonta, una proposta professional boníssima i només se m'acut dir, que què faig amb la meva vida. Per un moment he pensat que se m'estava insinuant, si no arriba a treure el tema de la seva dona...Déu meu estic malalta.

14:30
-I amb això podem donar per finalitzada la reunió.
Quin rotllo. A sobre que no era tan imprescindible la meva presència només he pogut dinar un sanwitch vegetal (com fan els americans) i ara torna a l'ordinador.

17:30
-Hola vinc a buscar l'Oriol Fàbregas.
Brut com una mal cosa i saltironant amb una gorra a la mà arriba als meus braços el meu petit aventurer. L'omplo de petons i li faig una gran abraçada. Gairebé no em deixa parlar i m'explica tot el que han fet a l'excursió: que ha caigut en sortir de l'autocar, que li han regalat una gorra, que no s'ha acabat el dinar i que...
-Hola parella!!!- ens saluda l'Olga de la caixa-. Que, vindràs a allò del préstec?
-Doncs no, tinc una cita.- li dic rient mirant el nen-. A veure si demà m'hi puc apropar.
-No t'amoïnis diguem les quatre dades que necessito i t'ho vaig fent. Estic sola i si vols passar d'aquí a mig horeta ho tindràs preparat. Tranquil·lament us ho mireu casa i ja em direu el què.
L'Olga m'ha salvat la vida, ara ja puc berenar i relaxar-me, a més a més estic morta de gana.
En recollir l'informe de la caixa anem a buscar el Roger i tornem a casa. Qualsevol diria: PER FI!!!. Però una mare sap que en arribar comença un altra assalt: fer el dinar de l'endemà, fer el sopar d'avui, banyar els nens i recollir el bany, estendre la roba de la rentadora que he programat aquest matí, col·locar els plats i els gots del rentavaixelles, preparar la roba de l'endemà i evidentment després de sopar recollir la cuina.

20:00
Arriba el Joan i es troba el Roger dormit profundament a la seva gandula, li agrada portar-lo al bressol i acaronar-lo. Tots dos ens sentim culpables de no passar més temps amb els nostres petits. S'apropa a mi i em fa un petó com qui posa un segell, a que al jo corresponc de la mateixa manera (a aquestes hores una ja no té ganes de res).
L'Oriol li ensenya la gorra i passen una estoneta entre contes i cotxets i al poc també l'acompanyem al llit.
LA DONA 10

21:00
Sols. Al menjador de casa li comento per sobre el dia que he tingut i que finalment tinc les dades pel préstec però que ara no tinc ganes de comentar-les.
-No importa. Tot just comença un documental sobre Hol·lywood. Mira qui surt?- diu
emocionat en veure una dóna rossa a sobre d'un cavall.
-Qui és aquesta?
-Si home sí, la Bo Derek, la dona 10. Tot un símbol sexual dels anys seixanta.
Me'l miro sense saber què dir-li, la miro en ella i se'm treuen les ganes de sopar.
-Saps què Joan? No em trobo gaire bé. Et fa res si m'allito?
-No, no, fes, fes.

Bo Derek dona 10, símbol sexual dels anys seixanta. Júlia Garcia dona 10, símbol real dels anys 2000.

Comentaris

  • quina gran veritat[Ofensiu]
    Lior | 28-12-2008

    molt bo el relat, amb un ritme trepidant que ajuda a entendre com se sent d'estressada aquesta mare-administrativa-mestressa de casa.
    Suposo que molta gent encara no s'adona de tot el que una mare treballadora ha de fer al llarg d'un dia normal.
    Boníssim el final, m'he pogut imaginar la cara de la Júlia en sentir els comentaris del Joan.

    Fins aviat.

  • molt àgil[Ofensiu]
    ANEROL | 04-09-2007 | Valoració: 10

    una exposició acurada i sintetitzada d'una realitat.
    El final molt encertat

  • la dona que dóna[Ofensiu]
    lancelot | 03-09-2007

    Un deu per aquesta dona del mil.leni. Sou tantes les que us el mereixeu. Sort de vosaltres, que sou l'esperança i les portadores de vida al món.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: