Que vagi bé

Que vagi bé! m'ha dit. Com si amb aquestes paraules em pagués el temps perdut al seu costat. Perquè ha estat això, he perdut tots els dies que hem viscut plegats. I ara, després de tres anys junts, m'explica no sé quina història de la seva ànima i... Que vagi bé!
Encara no m'ho crec. Conservo la calma perquè de fet espero sentir les claus al pany de la porta. Espero tenir el seu cap a sobre les meves cames, demanant-me perdó mentre l'acarono i li dic un cop més: No et preocupis, amor meu. Com tants cops després de discussions imbècils causades pel meu mal humor. I sempre era així, sempre em demanava perdó, com si fos culpa seva. Mai no he mogut un dit per canviar, és clar, el Tomeu sempre hi seria. el Tomeu no em deixaria mai de la vida. Però ara ja ho tinc. Sola i ben sola que em trobo, m'ha deixat, s'ha fos la il·lusió d'un camí junts, i he vist com la boira se l'enduia i no he fet res per canviar.
I si no ho fa, si no torna? Hauré de començar a acostumar-me a estar sola. Serà difícil. Tinc la seva mirada clavada als ulls, la seva cara indiferent a cada cosa que toco i la seva presència impregnant tota l'estada. Això, que durant tant de temps ha estat casa nostra s'ha convertit en uns segons en una petita habitació de lloguer amb quatre mobles.
No m'ho pot fer això, no em pot deixar sens més. Què no m'estima?
Potser és aquest el fons de tot, potser no m'ha estimat mai i ara s'ha adonat. Potser sigui això i darrera d'aquella historieta insòlita de novel·la barata s'amaga la seva cobardia per no dir-me que marxa ben lluny de mi. No hi ha pitjor càstig que saber que l'he perdut per sempre més o pensar que hem viscut junts tant de temps i no he vist més enllà del que volia veure. I tot plegat és ben absurd perquè encara l'estimo i em martiritzo amb excuses tontes per no fer front a la soledat que ja toca a la porta.
Ni pensar vull a ficar-me al llit sens ell. Sense la tebior del seu cos, i l'alar sempre present a la meva esquena. Com aquelles nits en que ens estimàvem entregant-nos la pell l'un a l'altre i les carícies i els petons. Contínuament havia cregut que hi havia alguna cosa més entre els dos, alguna cosa que no calia de paraules, només una mirada, només una mà. La foscor o, millor encara, el llum d'una espelma mig gastada era prou per emmarcar el nostre amor. Jo sempre gelada, ell l'escalfor. Un música serena i dolça acompanyava els nostre jocs.
Se m'acaba la paciència, se m'acaben les raons, ja no em queda res. Quin tòpic oi? Quan un perd la parella sempre venen a la ment frases com aquesta, com si un no fos res més que la companya de... Però quan s'estima tant com j ho faig deixa de ser una frase feta per l'eslògan de la propera temporada. M'espanta la soledat, m'espanto a mi mateixa perquè quan més voltes hi dóno més clar ho tinc que no ho podré aguantar.
Com ha pogut passar? Com? No hauria d'haver-me adonat que passava alguna cosa? Si tant l'estimo, no l'hauria de conèixer i esbrinar què li fa mal fins i tot abans que li'n faci? M'espanta pensar en què m'he convertit. Com el meu amor ha destruït l'home que estimo. Encara veig la seva figura dient-me adéu, amb aquella expressió de tristor, amb la seva ànima al terra i la roba regirada dintre la maleta. Aquella maleta plena dels nostres records, d'una vida en comú, de tristors i d'alegries. Però alhora buida de veritats, de sinceritat, tan buida com la seva veu entres aquestes quatre parets.
I jo immòbil, com si no m'afectessin les seves paraules, com volent demostrar que tan em feia, al cap i a la fi, només era una discussió més. Però la veritat és que tots dos sabíem que allò era l'adéu. I, segurament, ell hagués volgut veure als meus ulls la brillantor de les llàgrimes a punt de mullar la meva cara. I jo forta, plorant per dins, cridant l'amargor d'allò que ja no hi és. I ell, dirigint les seves passes cap a la porta, com esperant-me, com no volent fer-ho. I jo callada, mossegant-me les paraules que el meu orgull no deixava anar. I ell que em diu: Que vagi bé!
I així em trobo sense ell, sense res, a sobre les seves darreres petjades, acomiadant-me del seu amor. SOLA.