Allò que no puc haver

un poema bell amb versos que porten sang i pols...
un plaer, un regal...
fantàstic!
un petonet!

les teves claus besades
descriu un enamorament, un camí iniciàtic
jo pens que no hi ha principi ni fi, hi ha moments, moments en els quals t'adones que tot està al seu lloc que baixar el cel a la terra és senzill
tinc material a edició, però la casa és molt lenta

en pots escriure de semblants?

el darrer que m'has comentat
és per mi lligar memòria més que no pas paraules

"...quan amb les mans de la mirada em despulles, suaument, fent-me teva..." --> allò que tots em sentit alguna vegada, tan ben expressat...

"M'agraden les paraules que no dius" --> per aquesta i altres coses, m'ha recordat a "me gusta cuando callas porque estás como ausente..."

Un poema genial. M'ha encantat.

"quan els silencis xisclen absents carícies"
"Mirar al fons del ulls que em miren sense veure'm"
cada vers d'aquest poema una absència que perdones amb tendresa

Aquestes coses que mai podem tenir del tot, que no ens pertanyen. Només les sabem a frec de pell lliscant entre els espais en blanc que no es poden omplir.
Però l'encís de tot plegat crec que és no intentar posseir res. Aquestes espurnes de misteri que es reflecteix en els nostres ulls formen part de l'essència de l'encís que ens fa sentir junts, propers i permanentment enjogassats...

Una abraçada i fins aviat!