Ahir vaig llegir una frase

Un relat de: peres

Ahir vaig llegir una frase del llibre "Paraula d'autora", de Gemma Cernuda (Mobil Books, 2003). La frase m'ha tingut en vetlla una bona part de la nit, pensant si podia ser certa o no, o si era lícit, encara que l'autora digui que és impossible, desitjar almenys allò que diu ella que és impossible. I és per això que aquesta nit m'he posat a escriure.
L'autora de la frase és una de les pioneres de l'aviació nord-americana, Anne Morrow, que es va morir ara fa tres anys i mig.
Anne Morrow, la que va escriure la frase, també és coneguda pel seu cognom de casada, Lindbergh.
El cognom Lindbergh ve de Charles A. Lindbergh, el primer pilot que va volar sense escales, en trenta-tres hores i mitja, des d'Amèrica fins a Europa (Nova York-París) el 20 i 21 de maig del 1927, a bord de l'avió Spirit of Saint Louis. Anne, l'autora de la frase que m'ha fet perdre el son, encara no coneixia Charles.
El nom de l'avió de Charles prové del fet que ell, l'any abans de fer la proesa, era pilot de la línia de correu que unia Sant Louis (Missouri) amb Chicago (Illinois) i va estar tot un any recaptant diners a Sant Louis per dur a terme el seu projecte de viatjar a Europa. Va aconseguir els 25.000 dòlars que necessitava.
Però llavors, com he dit, Charles encara no coneixia Anne. Era, per tant, un heroi conegut arreu del món, un solter d'or. I com que tothom hi volia fer-hi coneixença, va saludar molts ministres, i empresaris que ja no eren sols els de Missouri, i diplomàtics, i artistes. Una d'aquestes persones importants que va conèixer era l'ambaixador dels Estats Units a Mèxic. L'ambaixador es deia Dwight Whitney Morrow i tenia una filla que es deia Anne.
Anne Spencer Morrow és la que va escriure la frase a la qual em referia al començament d'aquesta història real.
Charles i Anne es van casar el 1929.
Anne va fer primer de copilot de Charles. Després va fer de pilot. Anne va ser la primera dona amb el títol oficial de pilot dels Estats Units. I tots dos van conèixer països i van creuar mars i continents i oceans. I van passar pel damunt de moltes platges i de vegades volaven tan arran de mar que els esquitxaven les crestes d'algunes ones. I cridaven d'entusiasme potser sense sentir-se, perquè els avions de l'època no eren tancats com els d'ara. Però tots dos sabien que eren feliços.
En un dels viatges que van fer, l'any 1931, van obrir una nova ruta aèria des del Canadà fins a la Xina, passant per Alaska. Anne va escriure llavors el seu primer llibre, "Al Nord per anar a l'Est". Després n'escriuria deu més.
Anne i Charles s'havien instal·lat a Hopewell, a l'estat de Nova Jersey. Hopewell vol dir "font d'esperança". L'any següent de casats havien tingut el primer fill, Charles Junior.
El 1932, un home va entrar a la casa dels Morrow-Lindbergh a Hopewell i va segrestar Charles Junior, potser amb la idea de demanar-ne un rescat. Deu setmanes després, la policia va trobar el cos mort de Charles Junior.
Anne i Charles van quedar tan aixafats i aclaparats i desfets per la tensió de les deu setmanes i el desenllaç de la tragèdia que van marxar a Europa.
El mes d'abril de 1936 la justícia dels Estats Units va trobar culpable del crim un home anomenat Bruno Richard Hauptmann, i el va fer executar.
El mateix any 36, Lindbergh va fer unes declaracions molt alarmants sobre el poder creixent de l'exèrcit alemany, i especialment de l'aviació nazi, que es preparava per a la guerra. Tanmateix, quan va començar la guerra ell, sempre acompanyat per Anne, va tornar a Amèrica i es va mostrar partidari de la neutralitat dels Estats Units. Fins que va arribar Pearl Harbour i el seu país va declarar la guerra al Japó i a Hitler. Llavors es va oferir com a assessor a la United Aircraft Corporation i va fer un munt de vols de combat pel Pacífic.
En aquelles missions no l'acompanyava l'Anne. Però l'Anne volava amb ell i creuava oceans amb ell i sobrevolava illes amb ell i hi era sempre. I l'Anne podia reviure a cada viatge del Charles els grisos de les poblacions urbanes i els verds de la selva i els blancs i sienes de les muntanyes i els daurats dels camps de conreu i de les costes i de les platges i de sobte el mar obert i el salt que fa el cor quan l'aparell deixa de volar damunt la terra ferma i s'endinsa al pèlag.
Després de la guerra, Charles i Anne es van instal·lar a Connecticut, i més tard a Hawaii, a l'illa de Maui.
Charles va morir a Maui el 26 d'agost de 1974.
Havien tingut cinc fills més: Jon, Land, Anne, Scott i Reeve.
Anne va tornar al continent. Va rebre molts reconeixements, premis i distincions, i fins i tot un doctorat honoris causa a Minnesota. Va continuar viatjant pertot el món. Va seguir veient rius i platges i oceans i muntanyes i camps i verds i blaus i blancs i grisos i torrats. Però no cridava, ni l'eixordaven els motors, ni sentia els esquitxos dels rompents del mar. No era el mateix. Hi faltava Charles.
Anne es va morir ara fa tres anys i mig, el 7 de febrer del 2001, a Vermont.
En un dels seus onze llibres, havia escrit una frase, que aquesta nit no m'ha deixat dormir:
"No et pots endur totes les petxines boniques de la platja."

Comentaris

  • bona, la frase![Ofensiu]
    rosaur | 04-09-2004 | Valoració: 10

    s'ha fet esperar, però valia la pena arribar-hi.

    felicitats, peres!!

l´Autor

peres

72 Relats

285 Comentaris

155363 Lectures

Valoració de l'autor: 9.29

Biografia:
[Durant més d'un any, he tingut com a "foto" aquí dalt una crida al boicot contra Supermercados Dia, per haver acusat de terrorista un noi de 14 anys de Lloret de Mar (la Selva) que el mes de setembre del 2004 els havia demanat que etiquetessin els seus productes en català. Malauradament, la Guardia Civil i la seva Brigada Antiterrorista, el Ministerio del Interior i l'Audiencia Nacional van creure la versió de Dia i van tractar el noi efectivament com a terrorista, com a delinqüent perillós, com a desequilibrat, i la trista actuació que van tenir totes aquestes institucions espanyoles -encara no rectificada formalment- ha marcat per sempre més la família d'aquest noi, que van estar en perill de perdre la tutela del seu fill. Són fets que no podran oblidar mai. Fets que retraten el veritable "tarannà" del govern del senyor Rodríguez Zapatero, disposat a qualsevol cosa per evitar que proliferin a Catalunya exemples de sensatesa com el d'aquest noi, que només pretenia que es complís la llei al seu país.]

Em presento. El pare de Peres era Judà, un dels dotze fills de Jacob, també anomenat Israel. Jacob era fill d'Isaac, i aquest, fill d'Abraham. Peres, etimològicament, vol dir escletxa o bretxa en hebreu antic. Encara que no sóc jueu, sempre m'ha interessat molt la història multisecular d'aquest poble. Ara la veritat és que em fan vergonya, és com quan descobreixes que el teu millor amic en realitat es comporta com una mala persona en determinats àmbits. Potser continua sent amic teu, i l'estimes, però alguna cosa s'ha trencat entre tots dos. Des de fa cinquanta anys, volent rescabalar-se de tot el que havien patit, els jueus que manen a l'estat d'Israel han començat a fer a altres el que els havien fet a ells durant tants segles. Els palestins actuals, la immensa majoria, són innocents de tots els mals que ha sofert el poble jueu. No tenen per què pagar els plats trencats de la història. No em fa por dir això, no temo que ningú m'acusi de genocida, d'antisemita ni d'antijueu, perquè sé que hi ha molta gent a Israel que comparteix aquesta meva opinió, gent a la qual els cappares del país titllen de "traïdors".

"Peres" és, en qualsevol cas, el nom de batalla de Pere Neri. Vaig néixer fa moooolts anys. Provinc d'una ciutat que podrà ser imitada per altres, però mai Igualada. Em dedico a treballar i a la família, amb aplicació similar d'hores a cadascuna de les dues coses. Crec que crec en Déu, en els àngels de la guarda, en els Reis d'Orient, en el patge Faruk i en el més enllà, per bé que cal reconèixer que tot plegat és un misteri. Però és que m'entusiasmen els misteris més fondos de l'existència humana, m'agrada molt preguntar-me coses... i potser no m'agrada tant haver de respondre-les, sobretot quan són preguntes punyents, com ara les que demanen els motius de les desgràcies del món, dels sofriments i de la mort violenta d'innocents.

Crec igualment, però, en la possibilitat que un dia els infants riguin a cor què vols i els adults siguin realment feliços. La felicitat és diferent de la satisfacció: la satisfacció sovint té a veure amb els diners -com més diners, més satisfets. Crec, doncs, que posar l'objectiu de la vida en els diners, com si ens poguessin donar la felicitat, és un error. La felicitat requereix un mínim de benestar, això sí, un mínim, perquè si no menges o no tens llit per dormir llavors és gairebé impossible ser feliç, si no ets un sant d'aquells dels (antics) llibres de religió o un asceta tipus Gandhi, perquè si no tens res la prioritat és sobreviure. Però un cop que tens el mínim, la felicitat consisteix a viure la vida de manera més o menys lluïda segons la sort i la disposició de cadascú, a realitzar-te cada dia, a acomplir el teu destí... sense preocupar-te exclusivament per tu mateix, perquè si només penses en tu potser podràs estar satisfet, però no seràs feliç. Feliços, doncs, tot i que tinguem problemes familiars o laborals, tot i que la hipoteca o el lloguer i altres pagaments ineludibles ens collin, i encara que de tant en tant tot plegat ens faci perdre una mica el son.

També crec que Catalunya ha de ser independent, però si abans parlàvem de misteris, això és molt més que un misteri, és una utopia.

I quan tinc temps llegeixo i escric, i també m'agrada molt el cine, encara que sigui per la tele.

Fi de les confidències, de les reflexions i dels rotllos.

Les meves autores i autors preferits de RC són gent que escriu relats, no poemes. Em sap greu, doncs, pels poetes i les poetesses, però no entenc ni m'agrada la poesia, tret de casos molt excepcionals; no m'agrada ni tan sols la meva, quan em deixo anar i n'escric una de temps en temps.

I ara com ara, no se m'acut res més per dir ací.

Una abraçada,

Pere S. Neri
gener 2007
pereneri@yahoo.com