Agredolç nèctar

Agredolç nèctar


De l'ànima angoixada del poeta sorgeix el nèctar:
algunes vegades dolç com la mel
que vigoritza i que fa somiar;
altres, refrescant com pluja d'estiu
que flueix amb lleugeresa davant els ulls del lector.
De vegades, entretant, amarg com la fel:
fa reflexionar, sospirar i fins i tot plorar .
Com pou profund i fosc,
el seu ésser es busca a si mateix.
Incansablement,
obre i tanca els calaixos de la seva ment.
Aquell que juga amb les paraules
es crema com si de foc es tractés .
S'ofega en aigües profundes.
Embogeix al paradís perdut,
al jardí de les flors de mil colors;
vaga a la recerca de respostes
sense cap pregunta concreta.
A aquell ocult verger, els mots
i les paraules juguen a fet i amagar,
fugint d'ell ... una i altra vegada.
El nèctar ha de brollar, sigui com sigui,
o el poeta es morirà al seu desert interior.