ADORACIÓ. (La Dora).

La masia de Can Sunyol, estava sobre un turó on tot el que es veia eren terres de conreu i ramats de vaques i ovelles. Els Sunyol, era una família molt rica, la més rica de la comarca. Els homes treballaven a la terra i el bestiar, tant o més que els peons que tenien al seu càrrec.


L'hereva de Can Sunyol, havia vingut aquest món, quan els seus pares ja eren molt grans i no esperaven l'arribada de cap fill. La nena va néixer el dia de Reis i els seus pares i van posar Adoració. Primer pel dia, els reis mags van adorar al infant Jesús i també per que tota la família, adorava a la nena.

Al néixer la Dora, a Can Sunyol hi vivien a més dels pares, un avi, les dues àvies, quatre tietes, germanes del pare, ja grans i solteres, i els masovers, que no havien tingut fills. A l'altre masia, la Petita, hi vivien els treballadors.

Les dones d'aquella casa, es passaven dia brodant i resant el Sant Rosari.
Ja al néixer , al saber que era una noia, totes elles, és van posar a brodar tota la roba blanca de la dot de la nena. - La hereva de Can Sunyol, portarà la roba de la dot, la més bona i rica de tota la comarca -, deien les dones de la família.

La Dora va començar a brodar i resar abans que a jugar, cosa que no feia mai, ja que allí tothom era molt gran, i en el mas, no hi havia canalla ni jovent. Entre totes les dones de la família , la van fer ser una nena amb mans d'or pels brodats. La nena, s'assemblava a l'àvia paterna i a les tietes. La nena, era molt lletja, però amb molt bon cor.

El diumenge, era l'únic dia que anaven tots al poble, estaven quasi dues hores en tartana per arribar-hi. Allí anaven a missa de deu, seien en els primers bancs de l'església, i a la sortida saludaven al mossèn i tots, donaven almoina als pobres del poble que ja els esperaven .

A la nena, les tietes li van encarregar de donar l'almoina a un noi sec de naixement, alt i prim, i anava tot esparracat i portava un barret de palla, però sempre estava content. En Ricard, així era com és deia el noi, es guanyava uns calerons cantant i tocant la mandolina, a totes les festes que es feien a la comarca.
El noi, no la havia vist mai aquella nena, però el seu parlar suau i el contacte de les seves manetes quan li donaven l'almoina, li semblava que toqués un àngel .

Amb el temps, van anar morint tots els membres de la família. Ella es va quedar sola, això sí, tenia una mitja dotzena d'armaris plens de roba blanca brodada, per quan es casés. Ella sabia que no és casaria mai, era massa lletja i ja feia temps que no anava al poble el diumenge a missa de deu, perquè va sentir xiuxiuejar a les noies del poble que li havien posat el mot de "la lletja". Ella tenia ulls i comprenia que tenien raó, però li coïa que li haguessin tret aquest mot.

De bon matí el dia que la Dora va fer els trenta set anys, va anar cap als armaris a on tenia tota la roba blanca brodada, i en un atac de desesperació i solitud no buscada, ho va esquinçar tot.
Va està allí, agenollada plorant desconsoladament, envoltada de roba blanca esquinçada fins que el dolor de l'ànima i el cos la va vèncer i, es va adormir.

Eren les primeres hores de la tarda, per la finestra entrava un lleuger raig de sol, era el dia de Reis. Va sentir com un burret es parava davant la masia, es va alçà del terra i és va eixugar les llàgrimes de la cara, s'arreglà el cabell i la roba i va baixar a la planta baixa.

Al obrir la porta va veure que del burret baixava un home amb una mandolina. Era jove, pero semblava de mitjana edat, barba espessa i roba esparracada, amb un barret de palla. Ella el va reconèixer, era en Ricard, el noi cec, que de petita ella li havia donat almoina; feia anys que no el veia, però el va reconèixer de seguida.

- Bon dia, Ricard, què et porta per aquí ?, que t'has perdut ?- li va preguntar ella.
En Ricard, és va treure el barret i li digué - No senyoreta, no m'he perdut, fa temps que volia venir, però tenia el suficient coratge per fer-ho-. La Dora se'l va quedant mirant i el va fer passar cap dins, li va oferir un tros de formatge, pa i un got de vi, i li digué : - A veure, què et passa home de Déu, que estàs tan atabalat ?-. En Ricard, s'alçà de la cadira i li digué:- Senyoreta Dora, no vull que pensi que sóc un aprofitat, ja sé que fa anys que està vostè sola. Fa temps que no ve pel poble, i jo ... he pensat ... que.. bé, he pensat que amb un dia com el del seu aniversari... si em deixés... doncs jo...doncs que m'agradaria ...TOCAR I CANTAR PER VOSTÈ !!!, bé, ja li ho he dit !-.
Ella es posar a riure, feia anys i molts que no reia i la sensació li va agrada, li va demanar que toques i cantes per ella.
Ell ho va fer i la Dora li va oferir sopar i llit per aquella nit. Ell, primer va demanar si es podia rentar i arreglar una mica i ella fins i tot li va donar roba del seu pare.

En Ricard va baixar, li va demanar que li afaités la barba i ella va accedir, i mentre l'estava afaitant el cor li va donar una sotragada.
Va pensar : - Aquest home encara és jove i és fort, i ara sense barba fa goig i tot -. Sense pensar-s'ho dues vegades li va dir: - Ricard, a vostè el conec de tota la vida, i ja sap que des de fa uns anys visc sola. Sóc tan lletja que no m'ha volgut ningú. Li proposo un tracte, si vostè es volgués casar amb mi, no li faltaria de res en aquesta casa i jo no li demanaria res, si més no companyia, què li sembla ?. sóc més gran que vostè, però tinc cultura i recursos i aquí sempre tindrà un sostre, llit i menjar, què em diu ?-.
Ell tot emocionat, li agafar les mans i li digué : - Nena meva, en el meu cap encara recordo aquella nena amb aquella veu dolça i la pell suau. Per mi Dora, sempre seràs la més bonica, i sí vull ser el teu marit, per protegir-te, estimar-te i fer-te feliç la resta de la meva vida-.

Es van casar i encara van tenir temps de tenir un parell de criatures, en Ricard i la Dora.