Adéu

Ja fa un any i mig…o potser més, gairebé dos…era finals d'abril quan et trobaves al menjador de dintre, asseguda a la teva cadira de rodes que tan poc t'agradava, et veies vella, molt més vella del que eres, i et senties inútil, et prohibien caminar, ja havies caigut més d'un cop, i masses preocupacions per la família.
Vaig venir tota contenta cap a tu, no m'agradava veure't d'aquella manera, vas fer un petit somriure quan em vas veure, el que les teves faccions van permetre, et vaig dir que marxava, una setmana, no ho entenies:
- on vas nena?
- A França iaia, a França!
- a França, què se t'hi a perdut?
- te'n recordes d'aquella noia que va venir cap al Març? Doncs ara vaig jo a casa seva i..
Ja no vaig seguir, ja no m'escoltaves. Et vaig fer un gran i llarg petó.
- Adéu iaia, ja t'ensenyaré les fotos quan torni.
Però no vaig poder iaia, vas marxar abans que ho pogués fer.
Gràcies per esperar que tornes a casa, quan el meu tren arribava a Sants, tu marxaves cap al més enllà. Ja estava a casa, ja hi érem tots, ja podies marxar tranquila.
El meu retorn, a casa no sabien com mirar-me quan vaig creuar la porta de l'entrada, plorant, amb alegria? Tristesa?
Mai voldré ni podré oblidar-te, tants crits que m'havies enviat per no parar la taula, per ser la noia, i jo sempre em queixava que els meus germans també podien fer-ho.
Sempre guardaré aquelles fotografies, per quan tornem a estar juntes i ara aprofito i et dic, iaia t'estimo, adéu iaia.