A l'àvia

La meva àvia és una persona molt especial per mi, igual que totes les àvies ho són pels seus néts.

L'àvia Engràcia és la mare de la meva mare, per tant és l'àvia materna.
Ella té 85 anys i, encara que no ho vulgui admetre del tot, està molt bé per la seva edat, tant psicològicament com físicament. És una dona alta i prima, amb els cabells blancs i la pell arrugada. Potser això és el que m'agrada d'ella, aquesta pell que mostra com passen els anys i que l'experiència es nota en el rostre.
Té una cicatriu que quasi no es veu al nas, fruit d'una operació en que li van treure una mena de gra estrany ara fa uns anys. Els seus ulls són grisosos, d'un gris clar. De jove potser havien estat encara més clars. Ara semblen una mica entelats, potser pel principi de cataractes. Té les mans d'una mida mitjana amb l'ultima falange dels dits una mica torçats, de tant cosir.

Sempre duu faldilles, diu que ella amb pantalons no hi sap anar, i porta camises o jerseis de llana i sabates còmodes o sabatilles d'estar per casa, tot depèn del mal que li facin els peus i d'on hagi d'anar. Porta ulleres, unes ulleres bifocals i grosses de muntura daurada, li queden bé. No acostuma a portar moltes joies, només s'engalana quan és festa de precepte i toca anar a missa o quan hi ha algun dinar important. Llavors es posa les seves arracades de pinça, que en dic jo, ja que ella no té forats a les orelles, els seus collarets daurats, algun braçalet i un anell, el que commemora els 25 anys de casats amb el meu avi. Sempre he tingut curiositat per aquest anell, ja que a dins posa unes inicials que no són les del meu avi. Ella tampoc sap per què, ni tampoc s'hi capfica molt: era el que li va regalar el seu marit que ara ja no hi és, amb això ja en té prou.

Li encanta cosir i fer punt de creu. Ara ja no fa coses tan elaborades com anys enrere perquè diu que tanta feina l'atabala, que veu cada cop els quadres més petits i les agulles són cada dia més difícils d'enfilar. Tot i això, tots els draps de cuina que ara fa són molt bonics i a tothom meravellen, són més simples, es podria dir que més moderns i tot.
A casa de gairebé tothom que ella coneix encara queden mostres del seu passat més gloriós en forma de tovalles, draps, llençols, pitets, quadres, etc. I realment són molt bonics.
Cada dia va a comprar el pa, planxa, estén la roba, resa el rosari i va a missa.
L'àvia viu a casa meva i sempre ens ajuda en tot el que pot. El meu germà gran i jo hem crescut amb ella i el meu avi, igual que els meus cosins.

L'àvia ja és gran i l'edat no perdona. Li fan mal les cames, els peus, es cansa, té diabetis, però tot i això sempre fa coses, mai està quieta en un lloc més d'una hora. Jo mateixa em meravello quan em diu "Les meves cames ja no són el que eren i els costa arrossegar-me" i després la veig caminant pel carrer com si estigués competint en un rally, o pujant les escales de casa amb un tres i no res.

L'àvia té una mentalitat una mica antiga, cosa que trobo normal, i de vegades ens barallem. No li donem disgustos grossos, intentem ometre allò que li podria fer mal i és prescindible per seguir vivint amb normalitat.
Té el sentit de l'humor característic a la família que, segons diuen els meus tiets, s'hereta i es fa cada cop més evident a mesura que augmenta l'edat. Li agrada que li riguem els acudits, encara que no tinguin ni cap ni peus.
Quan puc i tinc temps vaig a parlar amb ella, sé que a l'àvia li agrada que li expliquem coses i que li fem companyia i a mi també m'agrada estar amb ella. Potser al cap d'uns dies no se'n recorda exactament de tot el que li has explicat, però com que ja l'has informat ella ja està satisfeta. Tot i que sigui amb mi a qui avisa i exigeix més, jo sé que està orgullosa de mi i ho fa precisament perquè em té confiança i m'estima.

No sé que passarà quan ella no hi sigui, però sé que aquest dia arribarà, ella mateixa ho diu, i que jo estaré molt trista. Suposo que em costarà acceptar que ella no serà a casa, que no li podré explicar els meus problemes i fer tonteries perquè rigui.
Però ara toca aprofitar el temps que puc ser amb ella i fer-la feliç, així podré recordar tots els bons moments i explica'ls-hi als meus fills aquella àvia tan meravellosa que tenien amb la qual anava a collir fresons.