A L'ALBA

Després de tants cops, per fi,
de forma determinada i altiva,
has posat rumb a l'acceptació de l'alba,
temple de pau i hores lliures.
I és que ara, a les sis del matí
-quan el fred de les voreres
no amaga un profund silenci -,
topes amb la brillantor de les teves ferides.
I el silenci monàstic de les voreres
no el trenca el darrer afusellament,
sinó el so de la sirena, el quiosquer lleganyós,
l'inicial cafè sol, o el pas del primer metro.
I s'estén un vent que esquitxa els teus neguits,
tresor de paraules de foc, l'alba,
amagatall de cruels versos de tardor,
talment baten les ones torbant les roques.
I quan t'abraça la febre taronja
dels primers mots blaus, aquí a l'alba, la solitud
ha begut tota l'aigua del teu got. Mentre,
amb l'horitzó de solitari color de mar endins,
esperes l'imminent despertar i el somriure
que et farà avui un poema que has escrit,
i la teva filla, posant rumb a la conformitat
dels dies laborables.